Holanda, 10º
Si no hem perdut el compte, aquesta hauria de ser la
última cervesa trappista que ens faltaria per penjar en el blog, i diem hauria,
i faltaria, perquè considerar La Trappe una cervesa trappista és un tema que
genera debat, bé, fins i tot hi ha qui diria que no hi ha debat possible. El
debat està en que hi ha qui no la considera una cervesa trappista pel fet de
ser holandesa. Aquests qui, acostumen a parlar flamenc i són veïns dels
venerables ciutadans holandesos.
Quan parlem de cervesa trappista, parlem de cerveses
elaborades en convents trappistes, convents que es van fundar per monjos
francesos que fugien de la revolució de 1789... Resulta que la gran majoria es
situaren en terres flamenques i valones, però alguns d’ells varen arribar fins
a terres holandeses, fundant una abadia a molts pocs quilometres de la frontera
belga. Aquesta és la controvèrsia, se l’ha de considerar cervesa trappista o
no?
Nosaltres som del parer que l’ordre trappista no és
exclusiva de terres flamenques, i que un ordre religiós és això, un ordre
religiós, i no una regió delimitada per fronteres, però bé, també pot ser que
la nostra ignorància ens traeixi. De totes maneres, i gràcies a la nostra
destresa en qüestions emocionals, ens sembla percebre que el problema rau en
només un petit desacord empàtic, i que per tant La Trappe és trappista i punt.
Però anem a lo
rellevant, a la poesia liquida, i deixem estar els debats superflus... I es que
a la copa ens està esperant una cervesa ambarina, amb una escuma semi
consistent, d’un color blanc i amb una bombolla petita. El color es d’un àmbar
molt ataronjat, amb un punt de rovell. I es que de les diferents cerveses que
ens ofereix la cervesera Brouwerij de Koningshoeven, hem triat una quàdruple
que mostra una imatge que es correspon plenament amb aquest estil.
En aroma té un punt
dolcet i mostra per sobre de tot la
força de les maltes, amb olor a herbes, a gespa tallada, a terra. En boca trobem
un líquid amb un punt dolç, caramel·litzat, i amb traces d’herbes. Ens en prenem
un bon glop i constatem que després d’això la copa pesa menys! Reflex inequívoc
que la cervesa és bona, per tant resolem que és una bona cervesa, que és una
cervesa amb bon cos, i interessant, per sobre de qualsevol debat limítrofa. Per acabar de treure'n l'entrellat parlem amb el mestre, i aquest apunta a una nova controvèrsia. A més a més de ser holandesa, la distribució va a càrrec d'una multinacional com Bavaria, sacrilegi! Una cosa és que sigui holandesa, i una altra molt diferent és que no tot el procés passi per mans dels monjos, com diuen els canons dels productes trappistes. Ara entem el càstig, és l'única cervesa "trappista" que no trobareu a l'extensa i selecta carta del The Drunk Monk. Ja dèiem que la ignorància traeix. Tot i que no hi ha res com ser ignorant per ser feliç i prendre una cervesa sense complexes.
Segurament “Veckatimest” (2009), àlbum anterior
a aquest “Shields” (2012), va obtenir un millor reconeixement per part d’adeptes
i neòfits. Tanmateix, però, aquest més que digne successor d’un dels millors àlbums
de la dècada passada, es mostra brillant, es presenta amb força i més elèctric,
per conduir-te a través d’una desèna de cançons durant més de tres quarts d’hora
cap al convenciment que estem davant d’un gran grup i un gran disc.
La veritat és que mai he sigut un gran fan d'aquest
tipus de música, ni del Rap, ni del Hip Hop, ni de res que se l'hi assemblés,
de totes maneres, haig de reconèixer que algun que altre disc tinc. Sempre
buscant coses noves i deixant-me aconsellar per amics i mitjans he anat
escoltant alguna que altre cosa. Doncs bé, ha arribat el moment de penjar el
primer post sobre aquest tipus de música, i em direu, feia falta? Bé, potser
no, però com que aquí el que decideix soc jo, jo decideixo que SI! I sobretot si és un tros de disc com aquest, ja que en el fons, i no tant en el fons, la bona música està a tot arreu i no enten de modes, estils o tipus.