EEUU 10º
http://www.portbrewing.com
Desprès d’uns dies desapareguts, principalment per la voràgine d’un final de trimestre convuls, tornem amb vosaltres amb molta feina pendent. La feina s’ha anat acumulant a la nostra preuada i repleta, llibreta taronja, ja que podem perdonar la feina de transcriure, de buscar informació i de penjar-ho al bloc, però no perdonem mai el moment de la ingesta!
Així doncs s’acumulen a les fulles de la nostra petita bíblia, una belga, una americana i una catalana, vaja, dit així sembla més un d’aquells acudits dolents que tasts recomanables, així que deixem de contar acumulacions i anem al que toca!
Comencem per l’americana, que ens ve des de les costes del pacífic, una terra de bona temperatura, platja, onades i socorristes amb poca roba. Però hem anat a triar una birra negra, de fet dir negra es poc... és més aviat el que alguns ens dirien negra asfalt, o “hilillos de plastelina”.
Ens servim una cervesa que en imatge mostra els trets característics de les millors cerveses negres, una escuma densa i marcada de color crema, fosca, torrada, de consistència cremosa, dóna la sensació d’un bon “capucchino”. Mostra una escuma de cafè amb llet, i es presenta molt treballada. Una escuma que baixa, lenta però constant fins a desaparèixer per complert, aquest tret ja ens han comentat alguna vegada que deriva, com és el cas, de la càrrega d’alcohol i la maduració en barrica . En aroma ens destaca les maltes torrades, l’aroma de terra, les traces de torrefacte i de fusta, la percepció del cacau i del cafè, la presència d’un punt alcohòlic i la pràcticament absència d’aromes de llúpols.
El color avui és fàcil de descriure o potser no, ja que com es defineix l’absència de color? Hi es que la cervesa d’avui és absolutament negra, fosca, opaca i un punt brillant.
Ens l’apropem a la boca esperant copsar la força de cos i gust de les Porters i les Stouts, i ens sorprèn per la seva consistència agradable, pel seu cos sedós. Alhora ens deixa la llengua aspre, eixuta, però no la trobem agressiva. També ens sorprèn per la seva simplicitat en boca, és gustosa, podem notar les traces torrefactes, la fusta de la maduració en barrica i un punt d’alcohol que ens puja sobre el paladar. El gust millora amb la temperatura i la xerrera, o serà al revés?
És simple en boca, però pel que ens expliquen sembla complexa en la forma. Estem parlant d’un tipus de cervesa entre Porter i Stout, és a dir, una forma de fer cervesa típica anglesa o irlandesa, feta a EEUU i sota el principi de les Imperials Stouts, és a dir amb una recepta pensada per anar a la Rusia imperial, és per tant un galimaties geogràfic! A més està feta com si fos un cupatge, amb un 70% de cervesa Imperial Stout, i un 30 % d’aquesta madurada en barrica de roure.
Sense ser espectacular acabem acordant que és una molt bona cervesa. És un eufemisme? Potser vol dir que no repetirem. La veritat és que uns dies més tard ha tornat a la nostra copa, per tant o no era tan simple o no era un eufemisme!
Hi ha grups que apareixen i desapareixen. Hi ha grups que treuen un disc bo i la resta de la seva música passa a formar part de l’infinit gruix de sons prescindibles. També hi ha grups que generen un dilatat treball que passa a ser una referència per a la posteritat. Bé doncs, Mouse On Mars són d’aquests darrers. Es fa difícil anomenar un treball fluix, es fa difícil escollir un àlbum per sobre d’un altre, però sí hagués d’escollir-ne un entre tots, aquest seria “Autöditacker”. Si, és electrònica, però soc del parer que quan una cosa està bé, està bé, i és igual si és blanc o negra. I això està bé. De veritat. 
