Montseny Malta

Catalunya 5’1º
http://www.ccm.cat

Aquesta setmana a TV3 el company Miquel Piris signava una notícia sobre l’evolució del món cerveser català. I es que, com hem anat fent ressò des de l’inici d’aquest bloc diverses vegades, el món cerveser català està en efervescència tot i les èpoques de crisis que vivim.

A més a més les diferents cases estan mostrant una evolució positiva, millorant moltes d’elles els seus productes a mesura que en van fent diverses produccions. Des del nostre bloc hem volgut mostrar algunes de les birres que ens arriben des de les nostres contrades, sabem que moltes vegades estem parlant de produccions i productors “joves” que han de créixer i evolucionar, tant els uns com els altres, per poder situar Catalunya al mapa cerveser amb majúscules. I des d’aquí un agraïment a l’Sven per mimar i tenir un racó especial dins de la seva “cerveteca” particular per a aquests valents que han endegat aquest difícil camí.

La cervesa que portem avui és una cervesa que ja fa temps que està al carrer i que ens mostra una evolució interessant i positiva, és una cervesa que fa un temps no haguéssim triat per fer un tast i que avui ens ha mostrat un “progressa adequadament”. Per tant ens demostra que, tot i que queda molt camí per recórrer, l’evolució dels cervesers catalans és bona!

A la seva pàgina web presenten la cervesa com una cervesa d’estil Pale Ale, cervesa d’alta fermentació a l’estil tradicional anglès. Ens posem doncs una cervesa que en imatge es mostra opaca, amb un color d’almívar, ataronjat, un marró molt clar amb semblances a la mel. Destaca la presència de restes de llevat, mares que es veuen a simple cop d’ull. L’escuma és de color blanc, però no nítida, té un punt trencat. Aquesta escuma marxa amb certa rapidesa de la nostra copa. L’aroma és a fruites, a cítrics, cosa que denota una presència considerable de llúpol. Plàtan ens diu una petita ajuda que tenim avui!

En boca ens dona un punt de cos dens, una bombolla petita i efervescent que ens destaca en el paladar. Té un punt àcid, cítric, però creiem que li manca una mica de força en el gust. És fresca, refrescant, i ens deixarà un punt picant a la llengua i al paladar al final del tast, potser és de les mares del llevat que hem comentat abans.

Coneixíem la marca cervesera CCM, però ara ha canviat en gust, en imatge i en disseny, ara com a Cervesa del Montseny Artesana creiem que se’ns presenta millorada en tots els sentits. L’altre dia parlant amb un amic, em comentava: Has provat la Montseny Malta? La trobo realment bona, sóc jo? O és que ho és? Coincidència? O estem millorant?

Barry Manilow - Even Now (1978)

Seguien sent els anys vuitanta, i un dia en arribar a casa sonava Copacabana (At The Copa), encara en estat de xoc per haver conegut a Lemmy i la seva banda, mai millor dit, m’arribaven altres sons que evocaven amb un punt “hortera” i nostàlgic el glamur aristocràtic d’èpoques passades. La cançó em va captivar des del primer moment, però indagant sobre l’intèrpret que cantava aquella cançó, un servidor no aconseguia entendre l’èxit del personatge. Mancat de tot allò a què ell feia referència, fins i tot Donald O’Connor tenia més glamur i més gràcia que ell a l’hora d’interpretar, sempre he recordat més a Barry Manilow perquè era l’artista preferit de Lady Di que no pas per cap dels “atributs" que se l’hi suposaven.

Even Now no passarà a la història per ser un dels millors àlbums de la història de la música, però conté la cançó Copacabana (At The Copa), una cançó, que molt a pesar de tot, trobo genial. Una cançó que va despertar el meu gust per lo “hortera”, i per apreciar allò amb un toc carrincló i kitsch. Què voleu que us digui, també té el seu mèrit ser un “hortera” sense arribar a ser patètic. I aquí, en Barry, hi tenia molt a dir, i parlo dels seus inicis, del que a passat després, per respecte, prefereixo no parlar-ne.

Proveu de fer un experiment. Per començar mireu el primer primer vídeo, fixeu-vos amb la música, la lletra, la veu... bé doncs després mireu el segon, sembla mentida... com es pot espatllar tant una cançó amb la interpretació?

El que us deia, Donald O'Connor té més gràcia.

Tilquin

Bèlgica 6º
http://www.gueuzerietilquin.be

Després de diferents incursions fora de terres belgues, tornem a les nostres arrels cerveseres, per tant avui tastem una de les casi 1500 cerveses que té aquest petit país. Un dia d’aquests veient un telenotícies, sentíem com es preguntaven, potser de forma retòrica, si 150 cerveses eren massa per un país com Catalunya, i el mestre els feia veure que a Bèlgica en tenien 10 vegades més per un país d’una mida similar. Així que avui, per tornar al bressol, des del nostre humil punt de vista, del món cerveser, que millor que un caldo únic d’aquell país, una forma de fer cervesa que és característica d’aquestes terres, i es que, com ens han dit moltes vegades, només allà trobarem aquest llevat silvestre!

Però la veritat és que no hem triat la cervesa per una qüestió d’estat (país), sinó per una qüestió d’estat (d’ànim). I és que avui que venim cansats, que el dia es fred i cobert de núvols, i que en certa mesura ens omple la melancolia, l’hi hem fet la pregunta fatídica al Sven. “Sven, estem “apagadots”, avui necessitem una cervesa per aquest moment!” La seva resposta ens ha fet pensar, “Voleu una cervesa per animar-vos o per enfonsar-vos?” Decidim que toca alegria i fer marxar els núvols. Ens diu que potser una Geuze ens ajudaria, llavors ens llancem de cap a una cervesa que fa setmanes que tenim pendent, una de les millors Geuzes que hem tastat, la Tilkin.

Ens servim una cervesa amb escuma efervescent, amb bombolla molt gran, amb un color molt groguenc, però en aquest cas més torrat que d’altres de fermentació espontània. És tèrbola i de color de mel, com sempre, la sensació és més la d’una sidra tirada en alçada que no la d’una cervesa. Olorem la copa i sentim la característica agror d’aquest estil de cervesa, però ens destaca la suavitat d’aquest aroma, és àcida però de forma agradable, violenta, però amable. Segueix entrant gent al local i algú se’ns apropa, ens mirem i ens sentim rars. Ah! Fermentació espontània no? La dels bitxos que fermenten la cervesa. És realment bona aquesta, diem. Voleu tastar-la? Abaixen la mirada cap a la seva copa i posant cara de res giren cua.

Avui estem tastant una Geuze que té una bona entrada per a qualsevol tipus de públic. No et quedes amb la sensació d’utilitzar adjectius i comparacions fortes com altres cops que hem parlat, com per exemple el gust de cua de cavall. És cert que en boca és àcida, asidrada, eixuta, aspre, però no tant agresta com d’altres Geuzes. Aquesta té un punt fresc, una sensació d’alegria, i per tant el mestre, un cop més, ha encertat! És a dir, desprèn una força continguda, àcida, però poc salvatge.

Demà al matí ens llevarem i encara notarem el gust de la Tilkin a la boca, i és que et deixa un bon regust persistent, com si el sol sortís després d’un dia de tempesta.

Motörhead - Overkill (1979)

Eren els anys vuitanta i estava davant del televisor veient una sèrie irreverent per a adolescents, quatre estudiants de diferent calat compartint pis. De sobte, enmig d’aquell despropòsit, va començar a tocar un grup a la sala d’estar del pis. Em vaig quedar bocabadat escoltant aquella música i des d’aleshores sempre he seguit aquell grup, sobretot la primera etapa. La cançó que vaig escoltar s’ha convertit en una de les més conegudes del grup i forma part del disc al qual li dóna nom la cançó, “Ace of spades”, però un servidor prefereix “Overkill”, que a més a més té millor portada. A la sala d’estar de la sèrie hi havia una formació de bateria, baix i dos guitarres, però un servidor també prefereix la formació clàssica de power trio, i si pot ser, la formada per Eddie “Fast” Clarke a la guitarra, Phil “Phithy Animal” Taylor a la bateria i Lemmy Kilmister al baix, com no podria ser de cap altre manera.
Hi ha qui diu que això és heavy metal, speed metal o fins i tot thrash metal, què voleu que us digui, més igual com ho defineixin, per a mi és senzillament rock del ben parit.

http://www.imotorhead.com

Dark Force

Noruega 9º

http://haandbryggeriet.net

Seguim de gira, en aquest cas per descobrir una nova cervesera de Noruega. La veritat es que la casa Nogne és una molt bona tarja de visita per a les cerveses nòrdiques, i si fos per part nostra no faria falta conèixer cap altre fabrica cervesera d’aquest país escandinau. A més a més, d’entrada, hi ha una element oxímoron, que en certa mesura ens fa dubtar, ens sona a antítesis, i es que el que ens presenten avui és una cervesa noruega, negra i de blat.

Des del nostre humil coneixement, les cerveses de blat solen ser cerveses blanques, de color pastel, tèrbola, de gust suau i d’aroma dolç. En canvi ens servim una cervesa que no ens fa pensar, en un primer moment, en les cerveses de blat. Per començar es efervescent, amb un punt considerable d’escuma, d’aquella escuma maca, forta, cremosa, de color trencat, fosca, com de cafè. És d’aquelles cerveses que deixa alguna cosa més que un tel. I evidentment el color es negra, fins ara encara ens pensàvem que ens prenien el pel, però no, realment és fosca, opaca, tèrbola, el color no deixa res a envejar a una bona Stout o Porter.

En aroma ja ens apunta que no té res a veure amb les negres clàssiques abans citades, no té el típic aroma d’una Stout o una Porter, més aviat sentim aroma a fumat, ens recorda a la Schlenkerla Märzen Rauchbier, però amb tocs àcids, també es percep fusta i torba.

En boca té un gust suau, és sedosa, i alhora amarga, de fet, molt amarga! Sorprèn molt el contrast entre el color i el gust perquè no té la duresa d’una negra. En certa mesura té l’amargor d’una negra amb la suavitat d’una de blat. Un cop la deixem reposar, la temperatura li fa sortir els tocs torrefactes, amb un punt suau de cafè i alhora fa augmentar el punt àcid. I al final li detectem un toc picant, i en aquest punt final també podem detectar més la presència de l’alcohol, i es que té 9 graus! No és rasposa, com les “típiques” negres, entra sedosa. Potser no perdura? Té cos, però no persisteix...

Metronomy - The English Riviera (2011)

Trobem música animada, però tranquil•la, alegra, però amb un pel de melancolia. Trobem teclats electrònics anys vuitanta, ritmes profunds de baix i veus de falset. Pop en estat pur, música que et sedueix i et deixa un bon regust. Un altre disc d’aquest darrer any 2011 que s’ha colat dins de la meva discoteca particular. Potser no te una lògica molt eloqüent la successió d’àlbums comentats en aquest bloc, però que voleu que us digui, la gent sense criteri es pot permetre aquests luxes. De totes maneres no us preocupeu, algun dia us explicaré com passar de Motörhead a Barry Manilow.

http://www.metronomy.co.uk

Bitch Please

Escòcia/ EEUU 11,5º
http://www.brewdog.com/blog-article/bitch-please

Seguim viatjant pel mon i descobrint interessants col•laboracions entre cerveseres. La proposta d’avui és entre la cervesera escocesa Brew Dog i cervesera americana Floyds. Aquesta vegada ho fem, més que mai, de la mà de l’Sven, que s’apropa a la taula amb una proposta a fer, “heu de tastar això!” Suposem que tot bé per la xerrada sobre la Black-Tokio-Horitzon en que vam acabar parlant sobre les cerveses que s’han de provar i sobre aquelles que a més s’hi ha de tornar, aquest cop estem davant d’una cervesa d’aquelles a la qual haurem de tornar!

L’Sven ens comenta que la cervesa d’avui té un element que li donarà un caràcter especial. Estem parlant de la maduració en barrica. Ens mirem sorpresos, amb la sensació que ens pren el pel, ja que no es la primera vegada que tastem una cervesa amb aquest procediment d’envelliment. Un cop fermentada, la cervesa es deixa entre sis mesos i un any en una barrica per tal que agafi el cos i la personalitat del licor que ha contingut abans. Aquesta vegada el procés és el de la maduració en barrica de whisky mullada, ens deixa anar. Evidentment ens ha vist la cara de sorpresa i ens ha tornat a agafar en fora de joc!

Per tant avui ens toca una lliçó més del meravellós mon de la cervesa, la maduració en barrica mullada: Procés d’envelliment en que es fa servir una barrica, en aquest cas de whisky de la illa de Jura, que no s’ha secat i que per tant encara conserva en la fusta el gust, el cos i l’aroma d’aquest preuat licor.

Ens servim doncs, encara amb la boca desencaixada, i observarem una cervesa que d’imatge ja es punk (i es que aquesta casa es ven amb aquest adjectiu!, d’alguna forma diuen que fan cervesa extrema o millor dit que fan el que els dona la gana!) L’escuma es trencada , de color veig i es manté poc present, amb una petita petja al costat de la copa. El color que mostra es rogenc, fosqueja tot i ser nítida i brillant, té un to caramel•litzat. L’Aroma ja ens deixa clar la seva personalitat i el seu pas per les barriques mullades, ja que ens mostra fusta, maltes i alcohol, ens mostra un aroma característic del whisky.

Aquesta és una cervesa jove, que segurament guanyarà amb el temps (si som capaços de donar-n’hi), i per tant es forta en gust i en el seu cos. Tot i això no és agressiva, ja que al portar més d’un any en ampolla, aquest fet li dona més suavitat que abans d’embotellar. Els tocs de gust seran principalment de llúpol i de fusta, de fet de fusta fumada, amb gust a la turba del whisky, és seca i aspre. Té el bon gust d’una cervesa, amb amargors i els aromes que li aporta el llúpol, però també el cos fort i sec del whisky que li aporta la maduració. Alhora un punt fumat molt interessant. En definitiva un nou descobriment tècnic, les barriques mullades, (no confondre amb els concursos universitaris!) que ens permet tastar un molt bona cervesa!

BrewDog & Three Floyds: Bitch Please from BrewDog on Vimeo.

The Lambrettas - The Beat Boys In The Jet Age" (1981)

Aquest grup pertanyé a una efímera revifada del moviment mod anglès de la dècada dels seixanta, aquest anomenat “revival” situat a cavall dels setanta i els vuitanta, donà lloc a tota una sèrie de grups, encara que poc coneguts, força interessants. The Lambrettas n’és un clar exemple, la vida del grup fou poc extensa, però profitosa, aquests pocs anys de vida donaren lloc a tres àlbums d’estudi, dels quals cal escoltar especialment aquest “The Beat Boys In The Jet Age”, àlbum ple de petites sorpreses en forma de joies eternes, el que podríem anomenar clàssics instantanis. A vegades val la pena donar un cop d’ull enrere i buscar aquests petits tresors que en quedat amagats en l’oblit i enterrats pel poc cas que no se’ls hi hauria d’haver fet. Sonen viscerals, música d’alta qualitat, autèntics, genials.

http://www.thelambrettas.co.uk/

Per altra banda, sí voleu saber més de grups com The Lambrettas d’una manera més professional, rigorosa i de qualitat, no com un servidor, aficionat que el mou més la passió musical que la concreció, doneu un cop d’ull a la pàgina web d’en Kiko. Els amants de la bona música descobriran tot un reguitzell de grups desconeguts i interessants. De nou. Gràcies Kiko!

http://www.kikoamat.com/