Aquest és el nostre blog personal, en ell hi posarem dèries, passions, interessos i fòbies... és a dir cerveses, cine, llibres, música, educació, política, notícies i qualsevol altre cosa que sol interessar-nos.
Aquesta setmana donem un pas més per mirar d’arribar a l’objectiu de presentar-vos el tast de les set cerveses trapistes, sis segons els belgues. Així doncs després de tastar la Westvleteren, la Chimay i la Westmalle, hem decidit anar a la abadia que està més al sud de Bèlgica, en zona francòfona. Ens quedaran només tres cases per tastar, o dos depenent des de on es miri, la Rochefort, l’Achel i la Trappe. Aquesta última és la de la discòrdia, és situa fora del mapa de les cerveses trapenses per dos motius. Un és perquè és holandesa, i l’altre és perquè la producció està, en certa mesura, cedida a una multinacional holandesa.
Sense parar-hi massa atenció, d’entrada refusem l’ampolla, tot dient: "No hem demanat aigua, hem demanat cervesa". La similitud ens confon, i tornem a mirar-nos l’ampolla de nou. Cervesa en ampolla d’aigua? Sí no fos perquè sabem on som i què anem a tastar... Bé, acceptem i acabem resolen que té una presentació sòbria i elegant.
Així doncs, ens servim una cervesa que es mostra amb escuma generosa, de color beix o blanc trencat, i amb una consistència com d’ou batut, casi a punt de neu. El color de la cervesa és ambre, ataronjat, fosc i amb traces rogenques. És tèrbola i ens ofereix un aroma captivador, penetrant, atraient. Un aroma on hi notem fruites, cítrics, i tocs florals, més tard sentim com arriba de fons l’olor de la malta.
Passem al tast en boca, on d’entrada copsem una amargor molt suau i una presència destacada de la gasificació. Potser massa? Té una entrada consistent amb tocs de pell de taronja però s’esvaeix amb certa rapidesa, deixant un lleu traç sobre de la llengua. Té un gust en boca suau i constant, però amb poca força. És una cervesa d’entrada fresca, molt correcte i que acompanyaria perfectament un bon aperitiu o un menjar lleuger.
Hi ha cert àlbums que, per diferents raons, m’he comprat més d’un cop. Aquest és un d’ells, un d’aquells que no podia no tenir. The Decemberists és un d’aquests grups que sense fer gaire soroll ha anat fent camí. Fa més d’una dècada que fan bona musica i ja porten a les seves esquenes mitja dotzena d’àlbums. Dels membres originals del grup només en queda un, Colin Meloy, anima, eix vertebrador del grup, i segurament el responsable de que tot el que es produeix tingui una qualitat contrastada. Tot i que el grup musicalment s’ha anat movent entre el folk, el pop, el rock, i fins i tot certs punts de country, el resultat sempre ha entrat dins d’una coherència final inqüestionable, i alhora ha obtingut un recorregut que a molts ja els agradaria igualar. Aquests canvis a través del temps pot fer que percebem una petita diferencia entre els seus primers àlbums i els darrers, tot i així, avui que recomano un dels primers, Picaresque (2005), també us diria que no deixéssiu d’escoltar un dels seus darrers The King is Dead (2010) i un d’aquest clàssics instantanis com és la cançó “Down by the Water”. Així que avui doble entrega.
Fa setmanes que ens criden les terres nòrdiques, després de passar per Dinamarca i per Noruega hem fet un salt per la terra de la novel·la negra, Larsson, Mankell i Läckberg ens han fet fruir amb els seus policies i amb les seves trames, però d’això en parlarem un altre dia. Atenció a la pròxima estrena mundial del que ja hem batejat amb el treballat nom de, “elllibredelasetmana”! Avui en arribar a Ca l'Sven ens hem assabentat que hi ha hagut nous fitxatges i que a més a més una és sueca, així que hem anat decidits a trobar-la. Al fer-ho, ens hem topat amb aquesta paraulota de 8 consonants seguides que ens ha entortolligat la llengua i que ens ha deixat bocabadats, Hantverksbryggeriet, amb lo senzill que és dir Cervesers. Sort que el nostre bon amic el Dr. Doofenshmirtz ens ha aconseguit un Googletraslator! És el nom de la cervesa ens diuen per darrere. Aaaaaa... exclamem amb to de badocs.
Però la nostra casi nul·la capacitat pels idiomes nòrdics no pot anular les ganes que tenim per tastar bons caldos de cereals. És correcte parlar de caldos? Ens deixaran els senyors del vi robar-los les seves paraules cultes? Així doncs ens servim una cervesa que d’entrada ens despista, l’ampolla és la típica botella belga, baixeta i rabassuda. Baixeta i rabassuda? Ens mirem estranyats. Al servir-la, observem que no és rossa! Baixeta, rabassuda i no és rossa? Reflexionem amb veu alta. Llavors de on eren els mites de les pelis del Pajares i l’Esteso? Els dubtes s’esvaeixen quan comprovem l’etiqueta.
En posar-la a la copa es mostra amb poca escuma, i a més aquesta desapareix ràpidament. El color és marronós, amb tons rogencs i ambarins, però molt fosca i tèrbola. Ens dona la sensació d’una copa de conyac. En olorar-la sentim un aroma amb tocs de fusta, de bóta, i amb traces de malta. Al mateix temps, la sensació en nas és que té molta càrrega d’alcohol. És un aroma contundent, premonitori del que tastarem? Realment respon al perfil de Barley Wine, aquesta forma de fer cervesa que es va iniciar per a competir, o substituir, el consum de vi francès a Anglaterra en les èpoques de les guerres entre aquests dos països (s. XVII). És per tant, una cervesa que està molt més carregada per tal d’obtenir una graduació d’uns 12º, i que normalment es madura en bóta durant un temps abans de la seva distribució. Aquest tipus de cervesa sol ser la cervesa més forta que es produeix a les cerveseres.
En quan al gust, és una cervesa que d’entrada és dura i contundent. Cal tenir en compte que l’aroma alcohòlic inicial segurament ens condiciona alhora de la seva ingesta. Ens dóna una entrada forta, amb una dolçor caramel·litzada i una amargor intensa acompanyada de tocs de vainilla i de fruita (albercoc diu la carta). Tot i això té un final suavitzat, amb un punt dolç i agradable. La sensació de prendre un licor continua entre nosaltres, ens deixa un bon regust a la boca, i ens tempta a acompanyar-lo amb un bon cafè i un bon puro. Realment és una cervesa de sobretaula, de dia de festa.
Hem seguit veient que per les terres nòrdiques fan bona cervesa, avui ens hem traslladat al centre-est de Suècia, on en aquests mesos de tardor estan a una màxima de 3 graus i una mínima de -2º. És per això que els agrada fer cerveses amb graduacions altes? Si volem completar la nostra visita cervesera escandinava, ens caldrà fer una volta per terres fineses i islandeses. Això però ho deixarem per a properes entregues. Adjö till! O sigui. A reveure!
Erikson cantant i compositor nord-americà, conegut per haver format part del grup de rock psicodèlic de mitjans dels ’60 The 13th Floor Elevators, és un personatge d’aquests que va arribar a dalt de tot. Allà dalt, els anys passen, passen ràpid, i passen factura. La història d’Erickson és d’aquestes que esgarrifen. Hi ha qui sovint pensa que les coses l’hi podien haver anat molt millor de com l’hi han anat, o que senzillament podien haver sigut diferents de com han acabat succeint; però en el seu cas, i veient-lo avui dia, penses, deu ni do, encara s’ha n’ha sortit prou bé. Després de baixar als inferns, “Recuperat”, i molt ben acompanyat pel grup Okkervil River, ens sorprèn amb un disc d’una qualitat a l’alçada de la qual molts pocs artistes arriben. Moments de calma, moments de tensió. Cançons tranquil·les, velles caçons recuperades i cançons d’electricitat descontrolada. La seva veu, que en directe es percep insegura i dubitativa, com tocada pel pas d’aquest mal viatge, en disc sembla encara forta i punyent, com cridant, encara no meu enterrat malparits.
Fer una cervesa compartida sempre és millor, o no, però el que si és cert és que una bona conversa millora si va acompanyada d'una bona cervesa. Referent al motiu social d'aquesta afirmació avui hi afegirem algun argument més. Mentre ens preparem, reflexionem sobre el tast de forma compartida. Per una banda és una cervesa amb força, amb cos, i amb un grau alcohòlic que pot començar a ser interessant repartir-lo entre dos. Per no dir que veure-te-la sol et pot fotre un cop de puny que et deixi grogui, bé mig grogui, que només són 13º. Altrament avui tastarem una bona cervesa, una cervesa ben elaborada, ben treballada, i la feina ben feta sovint té un preu. També pot ser interesant compartir-la per aquest altre motiu, ja que també pot estar bé repartir les conseqüències alhora de rebre el cop de puny a la butxaca. Tot i que segurament hi haurà qui cregui que tot això són bajanades, per no dir “_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _”.
Ens asseiem a la taula, i ens disposem a gaudir d'una bona birra feta a Dinamarca, un país que segurament coneixerem per altres coses, i que la casa Mikkeller està disposada a posar-lo en el mapa del món cerveser... i sens dubte que ho està aconseguint! Fa temps que volíem aportar a “lacervesadelasetmana” el tast d’una Mikkeller. Teníem ganes de destacar el gran treball que està duent a terme aquesta cervesera danesa i la gran qualitat de totes les seves cerveses.
Exceptuant el del gust, que el deixem per més tard, d’entrada ja comencem a gaudir de la cervesa a través de tots els sentits. Visualment ens dóna la sensació de servir-nos un xarop negre, consistent, dens i melós. Al abocar-la dins la copa observem una bombolla petita que no provoca gaire escuma, i captem un líquid, fosc, opac, pràcticament negre. Sentim un aroma fresc, intens, potent, un aroma que entra per les nostres narius i ens ofereix traces de xocolata, de caramel, de regalèssia. Tot i que ens comenten que no està madurada en barrica, tenim una certa percepció a fusta. L'aroma ens reforça la sensació d'un xarop dolç. Fins i tot és una cervesa que es palpa, palpant la consistència en el tacte ens preguntem si demar una forquilla i un ganivet.
En boca el primer que copsem és la força, el cos, la seva amargor. Tot seguit, un cop l'amargor va desapareixent, copsem a la llengua aquelles traces que l'olfacte ens apuntava; la regalèssia, el cacau o la xocolata, el caramel (aquell caramel del flam de la iaia). Et deixa un punt final aspre a la llengua. A més temps, més xerrera, i la temperatura ens permet incrementar la força d'aquests matisos. Cal dir que en l'aroma ens ha destacat un punt alcohòlic que ara en boca queda més dissipat, més amagat sota la força dels gustos. En aquest sentit és una mica perillosa, reforça la tesis inicial, millor compartida. En certa forma, l'alcohol passa del nas al cap sense sentir-se a la boca. Cal però destacar, que el cos i la força del gust, no és en cap moment agressiu i empallegós, han trobat un encisador i perillós equilibri .
Amb que l'acompanyaríem? És una cervesa tipus copa, per prendre al final d’un àpat, és una cervesa de cafè i puro. En certa mesura ens dóna la sensació de prendre una copa de conyac. Tanmateix també podria maridar amb una bona carn, o fins i tot, tot i que potser posarem nerviós a algú, pot servir per a marinar un civet.
Desprès d'una cervesa amb aquesta densitat, amb aquesta força, amb aquest aroma, amb aquest gust, ens queda la sensació d'altres cops, i ara què? Que prenem desprès d’una cervesa com aquesta? Amb quina seguim? Cal seguir amb Stouts? Amb Porters? Cal fer un gir sobtat? O cal decidir finalitzar el vespre amb aquesta? Ens sembla que ho deixarem aquí, ja que comencem a tenir idees per a fer broma amb el nom de la cervesa, i ens havia quedat tant bé...
Avui us deixem amb el vídeo que celebra el primer lloc del ranking cerveser segons Ratebeer.
Haig de reconèixer que em va costar trobar-lo, havia llegit sobre ell, vist algun vídeo d’ell, però no hi havia manera de trobar-lo enlloc, o quasi bé a enlloc. Finalment, quan em pensava que no aconseguiria trobar-lo, aconsellat per un internauta desconegut, vaig anar a parar a la pàgina web de K Records, el seu segell discogràfic. Allà, poc convençut de reeixir en la meva recerca, vaig sol·licitar que m’enviessin una còpia d’aquest Black Grass (2011). Sorprès, una setmana més tard el vaig rebre a casa. Que voleu que us digui, m’agrada l’underground i que m’ho posin difícil, però potser això és fer-ne un gra massa, una mica més i m’ho perdo. Aquest personatge multi-disciplinar que hi ha darrere del nom Little Wings , que va a la seva i al seu ritme, ens “envia” un disc des del mes remot de l’underground nord-americà. Ens ofereix una música reposada, tranquil·la, de guitarres acústiques acompanyades per la veu de Kyle Field, un tipus peculiar que en trenta minuts, i de forma senzilla, en té prou per presentar-se i demostrar-nos que des de l’anonimat també es fa bona música.
Avui ens deixem aconsellar, i acompanyar, sempre és un plaer compartir taula i conversa amb el mestre. Només entrar, l’Sven ens posa al dia amb les novetats de la setmana, i ens recomana especialment una cervesa que l’hi acaba d’arribar des de Bamberg, Alemanya. Ens mirem un moment i no dubtem a fer-li cas, copsem que estem en un d’aquells instants en que aprendrem alguna cosa nova i interessant del món cerveser.
Amb l’esperit aventurer que ens caracteritza ens disposem a rebre la lliçó del nostre mestre cerveser de capçalera, així que trèiem la nostra llibreta taronja, la càmera fotogràfica i escoltem amb atenció.
Parlem doncs de Bamberg, ciutat mundialment coneguda per ser un dels llocs d’origen de les maltes fumades. Des del 1200 es dediquen a preparar les maltes fumades amb fusta de faig, ja que el Cook, un tipus de carbó que permetia controlar el maltejat amb una millor dosificació del fum i de la temperatura de cocció, no es descobriria fins molt més tard. Les primeres notícies que trobem d’aquesta casa cervesera es remunten al 1400, per aquesta raó és un referent en el qual s’emmirallen la majoria de cerveses fumades del món.
La seva explicació ens deixa bocabadats, fa que posem un nom més a la nostra llista de destins cervesers i fa, si cap, que seguim l’explicació amb més atenció, quan ens comenta que a Bamberg, encara podem trobar tabernes on serveixen la cervesa de forma tradicional, res de tiradors, res d’ampolles, directament punxant les barriques de fusta i servint la cervesa en gerres.
Ens servim doncs una cervesa de baixa fermentació, això ens indica que en aquest cas és una cervesa per ser consumida ràpidament, les condicions optimes de consum recomanen prendre-la com a màxim un mes després de sortir de la fabrica. Observem una cervesa amb un color net, l’Sven ens comenta que és pel fet de ser una lager. La cervesa és de color fosc, ambarí, ataronjat o fins i tot amb tons marrons, robins o rogencs, alhora neta i translúcida. La bombolla, petita, gairebé imperceptible, ens reafirma en la sensació que ens han servit un vi. A més, està acompanyada per una escuma poc pressent, que baixa amb rapidesa deixant un lleuger tel constant de color blanc trencat.
El que més destaca és l’aroma, l’aroma de fum i de fusta, tenim la sensació d’haver entrat en una xarcuteria d’embotits fumats... sentim el salmó! Ens comenta que estem de sort ja que només fa dues setmanes que ha sortit de la fàbrica, i com hem dit, abans s’ha de prendre fresca... que no freda...
En boca té un gust suau, amb un punt carbònic. És una lager, per tant, destaca pels aromes a fusta i fumat. Per la mateixa raó, no destaca per tenir un cos important, és a dir, no perdura en boca. Però és una molt bona cervesa, fresca, lleugera i aromàtica.
Bèlgica 6,2º
