27.5.11

Blondie - Parallel Lines (1978)

Eren finals dels setanta, i es començaven a escoltar coses diferents al folk, al pop i al rock. Blondie, nascuts dins del que s’anomenava punk-rock es desplaçaren cap al que s’anomenaria la new wave, per acabar influint de forma directe a la música disco dels anys vuitanta. Blondie, no només és Deborah Harry, tot i que també es pot dir que Blondie no es pot entendre sense Deborah Harry. Està clar que el seu posat gèlid, la seva manera austera de moure’s, la seva forma desganada de cantar, la seva estranya bellesa i aquesta veu que s’adaptava tant al rock cantat al CBGB, com a una cançó de tocs electrònics i ritmes ballables al mateix Studio 54, eren el principal atractiu d’aquest grup novaiorquès, però també s’ha de reconèixer que estava envoltada d’un bon grup de músics.

Podríem parlar d’altres aspectes, per a mi poc importants, com que Blondie és l’únic grup que ha aconseguit col·locar a les llistes americanes un número ú en tres dècades diferents, 70’s, 80’s, 90’s, que són autors de la primera cançó hip hop de la història interpretada per una dona no afroamericana, que Debbie Harry als 54 anys, és la dona de més edat en aconseguir un número 1, però crec que amb el que ens hem de quedar per sobre de tot, és amb “Parallel Lines”, punt àlgid inqüestionable d’aquest grup.




Heart of Glass.



Hanging on the telephone, versió del grup The Nerves.

26.5.11

Black Albert

Bèlgica - Holanda 10º
Recordeu la cervesa Pannepot, doncs bé, aquesta setmana serà el primer cop que repetim una casa cervesera, i no serà perquè ens faltin els arguments... sinó perquè La Casa dels Estruços ens en dona molts!
A més a més de parlar sobre el tast de la Black Albert, aquesta cervesa ens dóna l’excusa perfecte per parlar de tota la línia de cerveses que se’n deriven d’ella. La magnifica línia de cerveses Black Damnation, estan elaborades a través d’un cupatge amb la Black Albert, part indispensable d’aquest. D’això n’hem de donar gràcies a la col·laboració de la belga “De Struise Brouwers”, Fabrica de Cerveses Els Estruços, i la holandesa “Brouwerij De Molen”, Fabrica de Cerveses El Moli. Un cop fet el cupatge, maduren la cervesa amb altres productes, com per exemple cafè o xocolata, i finalment la deixant reposar en barriques on hi ha hagut rom o whisky. Així doncs, la línia de cerveses Black Damnation, combina diferents tècniques, per madurar i millorar el producte inicial, que com ja veureu, és d’una excel·lent qualitat.
Ens servim doncs una cervesa que se’ns mostra com una bona Stout, fosca, consistent i cremosa. Ja per començar ens mostra una escuma efervescent, cremosa, amb un color fosc, torrat, com de cafè amb llet. L’escuma puja amb una bombolla petita. La cervesa, com a bona Stout que és, és fosca, opaca, completament negra.
Flairem un aroma torrat, torrefacte, podem copsar la presència de la malta torrada i un toc dolç, com de caramel de sucre. L’aroma és intens, es nota el licor amb una presència constant. Com que som conscients de les nostres limitacions, demanem consell per la barra, ens parlen d’aromes de cacau, de xocolates... Res que no sapiguem, així que deixem tranquils als aficionats i ens tornem a endinsar en els nostre tast.
El gust és suau i compensat. Ens sorprèn una mica, ja que segons el color, la flaire i el tipus de cervesa, pensavem amb un gust més contrastat, més impactant, però ens trobem amb un gust que no és tan agressiu com l’olor, i això ens agrada!
És una cervesa consistent, cremosa, però no tan densa com les Stouts que solem prendre. Té un cos que queda en l’equilibri entre les cerveses tipus petroli (com diu un bon amic) i una cervesa mala imitació Stout (pensem en algunes però no les direm... som educats!). Admirem la subtilesa en que se’ns presenten tots els gustos, els tocs a xocolata, a regalèssia, a cafè, a caramel. És realment sorprenent com els diferents elements es cedeixen el pas, com s’enllacen sense trepitjar-se i sense destacar un per sobre de l’altre. Notem, també, la presència compensada de l’alcohol, vaja, uns no gens menyspreables 10 graus, que entren suaus, sense impactar en el paladar... potser més tard igual parlarem d’algun altre impacte, però de moment parlem del seu toc aspre final, del bon regust que et deixa, que la trobem sensacional, espectacular, molt bona!


20.5.11

The Afghan Whigs - Gentelmen (1993)


Avui, de nou, un altre dels meus àlbums de capçalera. Un d’aquest que sempre que l’escolto entenc moltes coses més. És curiós com la música, com altres, diguem-ne expressions, em causen aquest efecte alliberador. Qui de petit, no sortia del cinema, de veure una pel·lícula de Bruce Lee, i es creia un expert en arts marcials donant cops de peu a l’aire combatent els dolents. Bé, no se perquè ho explico això, ja que, de fet, ara aquestes pel·lícules m’avorreixen sobiranament. Potser no és un bon exemple, però al que em referia, és que quan trobes quelcom que et fa volar la imaginació i et porta lluny d’aquest món que ens envolta per dur-te a pensar en una alternativa millor, et sents capaç de poder vèncer qualsevol dificultat. Això és un valor subjectiu i cadascú ho aprecia a la seva manera. Doncs bé, The Afghan Whigs tenen aquest efecte, potser perquè la seva música té quelcom d’èpic, de transcendent. Aquest valor pot quedar en un no res amb el pas del temps, pot ser que amb el pas del temps es torni carrincló, que envelleixi de forma que perdi tota la credibilitat i tot el seu sentit primigeni. Per mi, no és el cas de “The Gentelment”. Les guitarres segueixen sonant contundents, alhora rítmiques i melòdiques, acompanyades per una bona línia de baix i una bona bateria. Lleus tocs de teclats, de violins, tot plegat formant part d’un so compacte i potent, amb l’extraordinària veu de Greg Dulli, que més que cantar crida, crida indignat per fer-te partícip d’aquest món que hom considera que pot ser millor. Indigna’t!



Debonair.



Gentelmen.

19.5.11

Chimay Triple

Bèlgica 9º

A poc a poc, setmana a setmana, ens hem anant endinsant en l’apassionant món de la cervesa, us hem anat explicant allò que ens ha agradat més, i hem fet critica del que hem vist, olorat, begut i sentit. Alguns direu, no és una critica, ja que poques vegades és negativa...però creiem que, al cap i a la fi, positiva o negativa, una critica és una critica. Certament, criticar per a carregar-se quelcom o a algú és el més fàcil del món. Tanmateix, a part de no veure-l’hi la gràcia i de no ser el nostre estil, el problema rau en que, com diu l’Sven, a Ca l’Sven no hi ha cerveses dolentes. I així, pas a pas, hem arribat a la 25 ena ressenya sobre cerveses, i per aquesta ocasió, hem triat una cervesa trapista.
Del concepte trapista ja n’hem parlat altres vegades, de les sis cases, set si tenim en compte "La Trappe" holandesa, malgrat hi hagi algun belga que no la hi consideri, aquesta serà la tercera cervesa trapista d’aquest blog. Després de la "Wevsleteren" i de la "Westmalle", arribem a la Chimay, cervesa que s’elabora a l’Abadia de Notre Dame de Scourmont, monestir situat en el petit poble való de Chimay, poble d’uns 10.000 habitants ubicat prop de la frontera entre Bèlgica i França.
Per un dia com avui, hem decidit triar una cervesa de tirador, un clàssic a Ca l’Sven, la Chimay Triple. És la primera que presentem amb aquest format. No entrarem en el debat sobre si és millor l’ampolla o el tirador. Tot i que, si tenim en compte certs aspectes, que estem en un lloc de confiança, que s’és curós amb la higiene i que la rotació des barrils és sovint. Aquesta opció ens aporta una cervesa més estable, amb un control més acurat de la temperatura, i en aquest cas, una cervesa espectacular!
Després de parlar de tot això, observem que les cerveses que ens han servit mantenen una escuma compacte, blanca, densa, neta. Ens recorda la nata muntada o la merenga, aquesta s’ha mantingut ferma, estable, hi passem el dit amb delicadesa i notem un tacte consistent. Tastem l’escuma. Ull! Ho hem dit bé, repetim. Tastem l’escuma. I la trobem amarga, equilibrada, ens nostra maneres al entrar amb força per suavitzar-se a la boca, ens mostra un dels seus grans trets...el gust i l’equilibri.
L’aroma és elegant, equilibrat, amb tocs de malta (herbes) i amb una presència interessant de llúpols (fruites, cítrics, flors), tot molt ben integrat. El color és de mel...mel d’ametller diuen, amb un punt translúcid i sobretot brillant.
La tastem, un de nosaltres es descobreix. És impressionant! I és que avui no pot ser objectiu, estem tastant la seva cervesa de referència, aquella a la que sempre torna, aquella que moltes vegades demana només entrar per la porta. Serà doncs una visió esbiaixada? Pot ser crític amb la seva cervesa de capçalera? La veritat és que té molts motius per tornar-hi, aquesta és una gran cervesa. És una cervesa que té tots els seus trets i tocs equilibrats, no podem parlar d’un gust o d’un aroma que destaqui per sobre la resta, totes les parts formen part d’un conjunt en perfecte harmonia.
El gust és rodó, suau i equilibrat. Notarem una primera entrada amb tocs a fruita, cítrics, i sentirem els llúpols i les maltes, finalment sentirem un punt d’amargor que ens quedarà a la llengua, però no és una amargor forta, agressiva, sinó una amargor suau subtil. Manté el cos, el gust en boca durant força estona.
Aquesta cervesa es pot combinar amb una selecció de formatges, un altre dels productes estrella de l’Abadia de Notre Dame de Scourmont.


13.5.11

Herman Dune - Giant (2006)


Herman Dune és un duet, guitarra acústica i la mínima expressió de percussió, amb el toc perfectament recognoscible i característic de la veu d’en David-Ivar, a vegades acompanyada, que crea cançons folk-pop divertides, enganxoses i bellugadisses. És encisador veure’l seguir el ritme i “ballar”. Alt, prim, malgirbat, hom podria dir, extravagant, excèntric, estrafolari, còmic, ridícul, absurd. Segons el meu parer, res més lluny de la realitat. És un músic poc comú? Si! Per això, menys bo que altres? Rotundament No! Tot el contrari. Per a mi, aquí és on rau el valor de Herman Dune, la virtut de transmetre a través d’un llenguatge diferent i propi, no absent d’una gran qualitat musical, el seu punt de vista sobre el mon que ens envolta. Giant aconsegueix que Herman Dune faci un pas més endavant, sobretot gràcies a cançons com “I Wish That I Could See You Soon” i “Bristol”.





Bon cap de setmana!

Official Site

10.5.11

arboo


Bèlgica, 8’1º

Aquesta setmana hem fet el tast d’una cervesa relativament nova, d’una cervesera relativament jova. Fa poc que aquesta cervesera ens va sorprendre amb la seva magnifica primera cervesa, la belgoo. Abans de començar, però, ens agradaria destacar, la imatge, no només de l’etiqueta de la cervesa que avui ens ocupa, sinó de la cuidada imatge general de tot el que fan. Amb un disseny atractiu i de línies elegants i suggerents, el continent es manté en harmonia amb el contingut.

Ens servim, doncs, una cervesa que es mostra discreta en escuma, i que servint-la com cal, ens genera un dit d’escuma blanca, que acaba reduint-se fins al lleu tel de rigor, discret però persistent. Aquesta cervesa seguirà mostrant la seva discreció amb una bombolla petita, poc present. En copa ens dona un color ambre, amb un toc rogenc i tèrbol, amb un pòsit final resultat conseqüent de les cerveses no filtrades.

L’olor és una barreja equilibrada de malta i llúpol, i està feta amb 4 tipus diferents de llúpols, l’East Kent Golding, el Northern Brewer, el Cascade i el Hallertau Hersbrucker. És un aroma suau amb tocs florals i d’herbes, característic d’aquests tipus de cerveses.

Passem a tastar-la i la trobem gustosa, que es mastega, amarga, eixuta i un punt picant. Cervesa d’alta fermentació elaborada segons el procediment “Dry-Hopping”. I això ens sorprèn, ja que enlloc de trobar-nos la típica amargor de les cerveses que han utilitzat aquest mètode, ens trobem una cervesa amb un punt amarg, però aromatitzada de forma molt mesurada, no dominant. Té un final persistent, és d’aquelles cerveses que t’acompanyen, que deixen una petja agradable.

L’etiqueta del dors en mostra informació en diversos idiomes, sis per ser més exactes, tot i així hi trobem a faltar el català, haurem d’enviar una queixa a http://www.belgoobeer.com/. Al fer-ho, ens trobem amb una web que manté la línia elegant de tots els seus productes, i que ens dona informació interessant, com un exemple de com servir la cervesa. Sort que permeten treure el so... Sentir tantes vegades buidar la copa és inhumà! Suposem que per això, Pavlov feia servir gossos i no persones.

6.5.11

Neutral Milk Hotel - In The Aeroplane Over The Sea (1998)

Certament creixa i descobrir per tu mateix és una satisfacció enorme, però té els seus inconvenients, pots arribar a donar moltes voltes i acabar amb una tifa entre les mans. Així que de vegades deixar-te aconsellar no és una mala opció. Clar que has de saber de quin peu calça el que t’aconsella, ja que per fotre la gamba, un servidor s’espavila prou bé tot sol. Un bon dia feia un tomb pel C/ Tallers, visitant les botigues de música de costum. Recordo entrar a Cd Drome i perdrem entre les novetats. Després d’una estona remenant, aïllat del mon, abstret dels maldecaps, immers en un mar de cd’s , es senti una veu ferma darrere les meves espatlles, “si aquest no el tens, l’has de tenir”. Cllns! Malparit! Vaig pensar mirant-lo de reüll. No em va deixar cap opció. Tot s’ha de dir, no me’n recordo de la cara del paio, però si la recomanació no m’hagués agradat segur que me’n recordaria. No és el cas. Sens dubte un dels millors àlbums que m’han recomanat.
No calen termes repetits, tòpics i típics, disc de culte, obra mestre, àlbum perdut, gran troballa. Ni definir el tipus de música, tot i que es podria dir pop, o rock. Indie? Si, segurament també es podria dir Indie. Si entenem per indie-pop o indie-rock aquella música generada sota el lema “do it yourself”, o referint-se a aquells músics que és produeixen ells mateixos la música de manera independent i en segells petits de produccions reduïdes, doncs si, aleshores diríem que és Indie. Però realment no cal tanta "literatura" per recomanar-vos aquest disc, només cal que us digui a cau d’orella i amb veu ferma, “si aquest no el tens, l’has de tenir”.





Efectivament.
Official website

4.5.11

Bommen & Granaten Brouwerij De Molen

Holanda, 15'2º

Malgrat el que digui el nostre estimat Sven, els holandesos també saben fer bones cerveses. “Brouwerij De Molen”, traduït seria, Fabrica de Cerveses El Moli, n’és un exemple. I aquesta cervesa d’aquesta magnifica casa, ens demostra que sap vestir-se per a l’ocasió i que està a l’alçada de les millors cerveses belgues. ( Ai, el que hem dit!). És una cervesa d’etiqueta elegant, la qual, ens aporta molta informació sobre el tipus de cervesa que anem a tastar i sobre la millor forma de fer-ho. Presentació acurada i excel·lent, rematada amb una capa de cera vermella que recobreix la xapa a mode de precinte. A primer cop d’ull intueixes que estàs davant de quelcom diferent i interessant. Tot i que, a vegades les aparences enganyen, s’ha de dir, que aquest no és el cas. És xocant per això, la subtilesa i l’elegància en la presentació, combinat amb un nom tant poc subtil i elegant, “Bommen & Granaten”, Bombes i Granades. Segurament alguna explicació deu tenir. O no.
Ens servim doncs, una cervesa una mica més freda del que ens aconsella la casa, però és igual, la nostra verborrea ens donarà el temps necessari i ens permetrà arribar a notar les millors característiques d’aquesta cervesa. La capa de cera rogenca ja ens donava alguna pista, és una cervesa rogenca, ens felicitem ja que per fi podem tornar a fer servir un concepte que ens agrada... És de color ambre, ambre tirant a vermell. L’etiqueta parla d’un codi de colors i esmena concretament el 24,30. Podria ser un Pantone 144?
Mentre observem el color i l’absència d’escuma ens arriba un aroma atraient, com de licor, amb presencia de notes afruitades i de llúpol. L’olor ens dona un punt dolç, ens fa recordar unes panses ben meloses, aquestes panses que trobem en certes misteles.
La tastem i el seu gust ens reforça les sensacions que ens ha donat l’aroma, és una cervesa “alicorada”, ens dona la sensació que ha estat madurada en barrica, el gust, la textura, la dolçor, les notes afruitades, la manca d’escuma i la poca presència de bombolla ens recorda a un vi ranci, a una ratafia, una mistela, però amb l’alcohol poc present. Són 15,2 graus molt ben posats, molt ben integrats al conjunt de la cervesa.
És una cervesa de sobretaula, una cervesa que pot combinar molt bé amb unes postres. Una cervesa per acompanyar un bon músic, per exemple Joan Miquel Oliver. D’aquesta mateixa casa, si no la coneixeu, és imprescindible tastar ”Amarillo”, magnifica cervesa feta amb el mateix llúpol que l’hi dona nom.