Aquest és el nostre blog personal, en ell hi posarem dèries, passions, interessos i fòbies... és a dir cerveses, cine, llibres, música, educació, política, notícies i qualsevol altre cosa que sol interessar-nos.
Telekinesis: Es diu del moviment o distorsió d'objectes amb el poder de la ment. Vaja, una bestiesa com una altra. El que no és una bestiesa com una altra, és Michael Benjamin Lerner, el responsable que està darrere d’un nom tant peculiar, per definir-ho d’alguna forma, com aquest. I què hi trobem darrere d’aquest nom? Hi trobem essencialment indie-pop, pop poderós de textures pop, amb una veu molt pop, tot molt pop, pop exquisit. És nota la mà a la producció de Chris Walla de Death Cab For Cutie, ja que en algun moment poden recordar-los, deu ser per la part que tenen en comú, el pop. Repeteix formula en el seu segon àlbum “12 Desperate Straight Lines” (2011) igualment recomanable, però m’agrada més la portada d'aquest primer. Quina bestiesa de raonament! No m’ho tingueu en compte, quedeu-vos amb l’excepcional recull de cançons de Michael Benjamin Lerner, el qual ha aconseguit donar dignitat a un mot, i convertir una bestiesa en quelcom amb sentit, Telekinesis.
Aquesta setmana hem estat fora de viatge, per això anem tard un cop més. A Berlín, hem vist moltes coses interessants, localitzat espais i locals molt atractius, però on la cervesa ens ha deixat una mica indiferents, o millor dit indiferents...Segurament no hem tingut el temps necessari per a descobrir una cerveseria com cal.
Aquesta setmana hem anat a buscar un clàssic, un clàssic que diuen que es fa amb la mateixa recepta que la Westleteren, cervesa amb la que vam iniciar l’any. Desprès de la II Guerra Mundial els monjos de l’abadia de Sant Sixtus, van arribar a un acord amb un productor de formatges de Watou per tal que fes, sota la seva vigilància, la producció comercial de la seva cervesa, aquest acord va durar fins a finals dels 80. Aquí és on trobem la diferència entre les cerveses trapistes, elaborades i controlades només pels monjos dins del recinte del monestir i la cerveses d’abadia, copyright venut per elaborar cervesa fora del monestir. Aquesta cervesa que tastarem avui, diuen que és la cervesa d’abadia més propera a les trapistes.
En els anys 80 els monestirs trapistes, van veure amb preocupació com molts dels productes que es venien sota l’epígraf de cervesa d’abadia restaven molt lluny del que ells entenien per una cervesa de qualitat. A partir d’aquells moments van crear una denominació d’origen, “la cervesa trapista”, que garantia la qualitat i la imatge del producte fet sota aquesta denominació. Tot i això, com veurem avui, algunes de les cerveses d’abadia tenen una qualitat que no té res a envejar a les seves germanes les trapistes.
Ens servim doncs una cervesa que té un bon posat, que té una presència especial. És altiva, orgullosa i des de la humilitat, sap fer front a un bon sommelier exigent. L’escuma és fosca, amb un color crema, característic de les cerveses fosques. És opaca i de color fosc, gairebé negre, té uns tons granes o rogencs.
L’aroma que ens aporta, i que anirà creixent a mesura que guanya amb la temperatura, és a herbes, especiada, amb un toc floral o primaveral, és un aroma amb unpunt àcid i que en certa mesura és mastega, ens omple les fosses nassals fins al punt d’embriagar-nos com si d’un bon perfum es tractés.
Embafats i dominats per la visió i per l’olor, ens atrevim a tastar-la, el gust és dolç, notem panses i prunes. El gust de la malta predomina sobre els tocs que li aporta el llúpol. Aquest gust ens omple la boca, mentre notem el retorn del carbònic, la bombolla rebrota sobre les nostres llengües. La cervesa es mantindrà a la nostra boca durant molta estona. En un primer instant, ens deixa la llengua pastosa, per acabar deixant-la eixuta. Ens mirem, obrim i tanquem la boca repetidament per constatar aquesta sensació...de sobte ens adonem que ens observen, arquegem les celles sense entendre el motiu. Segurament l‘espectacle sobrepassa als espectadors involuntaris, més que dos professionals, semblem dos peixos dins d’un aquari.
Com sempre les presses ens han superat, no hem sabut complir amb una de les nostres lleis, “les negres, quan més calentes millor”. Davant d'una cervesa negra perceps millor tots els gusts i els matisos quan més propera esta de la temperatura ambient. Sort que tenim xerrera, i al final, això ens ha permès gaudir més dels gusts i els aromes que ens dona la St Bernardus.
A que sona Yuck? Yuck sona a quelcom familiar, a quelcom que et recorda a sons coneguts, sons pretèrits que sonen nous. Una vegada més, sorprèn trobar a teenagers fent bona música de regust vuitantes, música que et fa pensar amb bandes com Paviment, Dinosaur Jr, Yo la tengo, Superchunk, Teenage Fanclub...A bandes que segurament no van arribar a veure néixer. Relleu generacional, generació espontània, o simplement la bona música es transmet per ordre divina, o perquè la naturalesa és sàvia i dona relleu a la bellesa que la compon. Sorprenen per la vitalitat, el nervi, l’energia, l’alegria, la desimboltura, el desvergonyiment, la facilitat en que conjuguen un grapat de cançons d’indie-rock d’una qualitat innegable tot i l’edat dels seus creadors, i no estic parlant d’un producte preconcebut en el laboratori d’un magnat de la industria musical estil Raymond Braun Media Group, sinó de Daniel Blumberg, Max Bloom, Jonny Rogoff i Marico Doi.
Aquesta setmana ens hem deixat portar, quan parlem de cerveses, és fàcil deixar-se convèncer pel bon criteri i saber fer del mestre.
De fet, ja ens va avisar per mail: “És la primera vegada que es podrà degustar aquest tipus de cervesa a la Península, i degut a les dificultats per aconseguir-la, no crec que la tornem a tenir. No deixeu perdre aquesta oportunitat de tastar una de les cerveses amb més història de la cultura cervesera belga”. Només entrar per la porta va recordar-nos-ho al moment. “Avui heu de tastar una cervesa mil·lenària, de fermentació natural. És com es feien les cerveses abans de conèixer el llevat.”
Fem cas, que d’això en sabem molt, i com que te dues cerveses diferents d’aquesta classe, farem dues vegades cas. L’Sven orgullós i content de qui se sent en poder de quelcom especial, procedeix a obrir una de les neveres de darrere la barra per treure’n, el que ell en diu, un “bag-in-box” de vint litres. Això si, tot el que tenim d’obedients ho tenim d’irreverents, així que quan veiem l’envàs, no podem més que llençar tot el nostre ventall de sarcasmes. Cervesa en “tetra-brik”? Exclamem. Ei! Que ens estàs intentant de colar? Don Simon Gran Reserva? Rialles. Fementació espontània? De cop, es gira amb semblant seriós. Callem. Traiem el bloc de notes i abaixem la mirada cap el taulell. S’han acabat els sarcasmes. Tot i ser flamenc, també és de la conya, però no tolera bromes sobre cervesa.
Ens posen dues cerveses, una de cada classe. Observem que serà un bon dia per parlar de l’escuma, de fet, de l’absència d’aquesta. Aquesta cervesa no té carbònic, per tant, l’única escuma que aconseguim, l’aconseguim per gravetat, procediment similar a quan servim la sidra. Això ens donarà una escuma molt etèria, comparable a la bromera dels caragols. De fet, aquesta similitud amb la sidra o el most, ens acompanyarà durant tot el tast.
La cervesa que avui prenem té un color molt brillant i transparent, “l’Oude” és una cervesa groguenca, daurada. En canvi la “Kriek”, pren moltes característiques de la cirera, no en va, en té una proporció de 300 grams per litre. Així doncs, agafa un to rogenc, com bordeus, ens recorda el vi amb gasosa.
L’olor ens sorprèn, ens esperàvem un cop directe a les narius d’aroma fort i àcid, el natural de les làmbiques, però ens trobem amb aquest aroma suavitzat. Tenen un punt dolç, “l’Oude” té un toc a toffe, i la “Kriek” més dolça, té tocs de cirera, grosella i fruits secs (aquest últim matis l’aporta el pinyol de la cirera, ja que la tiren sencera a la maceració).
En boca ens segueix sorprenent, ja que difereix del que ens vam trobar en el tast de la “Oude Geuze Vieille”, aleshores vam fer servir adjectius i comentaris més forts per definir l’aroma i el gust. Evidentment és un gust agrest, salvatge, fort, com el d’una cervesa en brut, però amb un caràcter més suau. Entenem que els tres anys de maduració han fet un bon efecte. És una cervesa en la qual sobte l’absència de gas i de llúpol. En aquest cas, el llúpol s’utilitza en sec per tal d’aportar només les característiques de conservació, i evitar les d’aroma i amargor en gust.
Ens recorda, en part, a un licor, un xerès, un vi licoritzat... Al final ens rendim a les paraules del mestre. És una cervesa diferent, interessant i que ens obre tot un ventall de gustos, aromes i moments cervesers...Sempre trobarem un moment per prendre una Geuze o una Làmbic! Fins la setmana que ve. Us deixem amb les savies paraules del mestre Sven Kenobi. Salut i cervesa!
El responsable d’haver creat un poema/cançó anomenat “La revolució no serà televisada”, no pot ser res més que un outsider. Hi ha paraules que traspassen fronteres i travessen llengües. Segurament per catalogar a algú d’outsider fent servir el català hauríem de fer servir una dotzena de paraules, però les llengües són llestes, saben adaptar-se sense prejudicis i de forma intel·ligent. Dir-ho d’una forma tant concisa sense utilitzar aquesta paraula anglesa seria difícil. Doncs bé, per a mi Gil Scott-Heron és un outsider, un personatge que viu al voltant de la societat comú i que observa la societat des de fora. Es va donar a conèixer a principis dels anys setanta, els seus poemes i la seva música mostraven el seu esperit crític i inconformista amb els ordres preestablerts i amb una societat massa acomodada i conformista.
No he pogut evitar no fer referència a un personatge com aquest i encara menys després del seu últim treball. Avui en dia és realment encomiable trobar algú com ell, i sobretot, que després de tants anys segueixi creant a aquest nivell. Tot s’ha de dir, em resistia a comprar-me el seu últim treball, pressuposant que no m’aportaria res de nou. Res més lluny de la realitat. Realment tota una lliçó. Com diu l’Albert. El disc de la setmana, del més i de l’any. Chapeau!
“I’m New Here”, a més a més de donar nom a l’àlbum, és una cançó del disc, una versió d'una cançó de Bill Callahan, Smog, pioner del gènere lo-fi i músic provinent de l’escena alternativa nord-americana actual.
“I’ll Take Care Of You”, re-mesclat per Jamie XX, encerta amb aquesta visió critica de la societat nord-americana a través d’un paral·lelisme de clar referents cinematogràfics. Aquí, el famós “self made men/women”, serveix per posar en dubte l’actual model de societat, i per evidenciar les mancances d’aquest model. Model en el qual ens emmirallem sense l’esperit crític necessari, per fer de la nostra societat una societat millor.
Tenim una llista de tasts preparats, cerveses clàssiques, novetats, curiositats, aniversaris, edicions especials... Darrerament se’ns acumula la feina, i per si fos poc, aquesta setmana han arribat una vintena de noves cerveses a les neveres de Ca l’Sven.
Després de la nostra dosi de rigor de llum blanca procedent de les neveres, aquesta setmana ens decantem per una novetat. Els arguments ens convencen, una Triple de 10º madurada en barrica de roure, però sense voler, entrem de nou en el debat de les etiquetes. Ens comenten que l’etiqueta és un volgut homenatge al còmic belga. Bé, ens ho creiem i ho respectem, ja que tenim amics provinents d’aquest mon, els quals tenim en gran estima.
Ens servim les copes amb la intenció d’acabar amb l’absurda despesa de temps debatin sobre quin sistema utilitzar a l’hora de servir la cervesa. Així que optem per servir una copa amb la inclinació a 20 graus i l’altra a 90 graus. De nou ens sembla perdre el temps amb foteses, ja que tard o d’hora arribem a resultats similars. Tot i que, també s’ha de dir, decantant la cervesa a 90 graus aconseguirem oxigenar millor la cervesa. L’escuma avui és d’un blanc pur, consistent, semblant a la nata muntada. De sobte ens preguntem, quin gust te l’escuma? Així que la provem, una altra cop errem amb la despesa del nostre temps. Decididament decep, l’escuma només té gust a escuma. La veritat, no sabem que esperàvem trobar.
El color és daurat, el típic d’una Triple. Mostra una bombolla petita que puja rabiüda. Iniciem el tast, captem un aroma a llúpol amb tocs florals i d’herbes, com suau colònia.Sentim també coriandre. Farts de sentir a dir que això té gust a coriandre, que allò fa olor a coriandre... I no saber que redimonis és, viquipegem i trobem que si, que efectivament és un condiment que es fa servir en les cerveses belgues.
El coriandre, és una espècie de planta conreada de la famíliaapiàcia. Originari de la zona que va del sud-oest d'Asia fins l'Àfrica del Nord, és un condiment d'ús comú a la cuina mediterrània, índia, llatinoamericana, xinesa i del sud-est asiàtic. La planta té una olor intensa, els fruits també són aromàtics. Es poden menjar les fulles, però habitualment només s'usen els fruits. És un dels ingredients del curry, a més d'algunes salsitxes alemanyes, cerveses belgues, pans especials i la Coca-Cola (probablement).
En boca és una cervesa amarga. Innovem a cada instant, i farem servir un adjectiu atribuït al sentit de la vista, per donar-lo generosament al sentit del gust. És amarga, però un amarg mate, bé, volem dir apagat. La boca se’ns omple ràpid amb els tocs dolços que li dona la mel, els especiats del coriandre, els aromes de la fusta de roure, i un gust que ens costa d’identificar. Després de dos segons ens rendim i consultem la carta, un cop més la carta ens treu de dubtes, plàtan...si, si, plàtan! La cervesa, ens acaba deixant una sensació seca i fresca, un encertat contrast entre amargor i frescor.
Ens deixa dos nous reptes. Ú, tastar un coriandre per saber quin gust té. I dos, esbrinar com posar el plàtan dins l’ampolla.
Tinc un clar record de la música que s'escoltava a casa quan era petit, dins el meu cap les cançons acompanyen les imatges a color. Hi havia discs que quan arribaven al final, l’agulla tornava a l’inici. Quan "Otis Blue" va entrar a casa, sonava i sonava sense parar, els solcs treien fum i l’Otis no s’avorria de cantar.
L'Otis era gran, molt gran, poques vegades un adjectiu ha estat tant ben utilitzat per descriure a un artista. Amb un físic espectacular, esgarrifava veure'l moure's dalt de l'escenari, impressionava veure'l interpretar la música des de les entranyes, com transmetia la sensualitat, com expulsava el sentiment des del seu interior. Era quelcom aclaparador, era quelcom violent veure com es recargolava talment com en estat de trànsit, tal forma d’embogir només si pot arribar treien la música des del més profund d’un mateix, des de l'ànima. Potser per això se l'anomenà el Rei del Soul.
Com deuria ser de gran, que era capaç d'agafar una cançó per fer-ne una versió i no només la convertia en quelcom millor, sinó que a més a més la gent arribava a pensar que la versió era l'altre.
Us deixo amb Satisfaction, una versió dels The Rollings Stones, un grupet anglès que aleshores començava.
