The National - High Violet (2010)

Aquest és un d’aquells grups que penses que te la fotrà amb pa amb tomàquet. Molta imatge, molt correctes, molt professionals. Cosa seria, qualitat d’alt “standing”, però en el fons tot façana, tot màrqueting, tot discogràfica. Bé, els prejudicis tenen aquestes coses. Des del primer moment no els hi vaig donar massa credibilitat, per si fos poc i amb certa mesura, em recordaven massa a un grup que em va començar agradant i ha acabat per fer-me sentir indiferent envers el tot, cosa que denota quelcom poc prometedor.

The National és un grup procedent de Cincinnati, Matt Berninger és l’encarregat de compondre i interpretar, l’acompanyen dos parelles de germans, els germans Dessner i els germans Devendorf. Editant àlbums des de 2001 i en constant creixement artístic arriben a aquest “High Violet” sense fer gaire soroll i entrant per la porta del darrere.

Les primeres escoltes passant desapercebudes, l’àlbum comença no molestant i deixant-te un pèl indiferent, però amb les successives revisions les cançons van calant.

Masses expectatives sempre acaben en decepció. Llavors te n’adones que potser has sigut injust, que hauries de donar-li una oportunitat de veritat. S’agraeix la cohesió, la coherència, un resulltat final que no et deixa indiferent, tot i no ser un àlbum festiu, traspua tristesa i melancolia amb un posat transcendent i seriós, acaba atraient la teva atenció per escoltar-lo amb tranquil·litat i deixar-te duu per la bellesa de les seves cançons.

Us deixo amb Anyone's Ghost, fins un altre!

Official band website

Guineu Montserrat

Catalunya, 6'5º

Quan vam començar aquesta aventura teníem clar que havíem de començar amb una cervesa de casa. La decisió va ser presa, no tant per un acte de xovinisme, sinó per reconèixer, de part nostre, la bona feina feta per la gent d’aquí.

Des de l’estiu de 2009, la producció artesanal catalana ha crescut molt, tant en quantitat, com i sobretot, en qualitat. Bon exemple d’això és l’entrada de dues marques catalanes en un dels temples belgues de la cervesa, el “Moeder Lambic” ( el “Hall of Fame” de les cerveses belgues) la tardor del 2009. Una d’elles és la Guineu Riner, aquesta cervesa està elaborada pel mestre cerveser de la cervesera Guineu, en Guzman. Es extremadament aconsellable, per a aquells que s’inicien en el procés de fer cervesa, un tast o una xerrada amb ell, t’orientarà, et donarà idees i podràs gaudir dels seus amplis coneixements. Les seves cerveses estan fetes només amb els quatre ingredients bàsics, bona aigua, maltes, llúpols i llevats. Aquells que volem experimentar amb condiments i altres elements, ens diria que hi ha tot un món a recórrer només amb aquestes quatre variables.

La Guineu té una carta de nou tipus diferents de cerveses , això ens genera una pregunta; atrevits o inconscients? Per aquest tast hem triat la Montserrat, la seva cervesa negra. Com diu el mestre Sven, no és una Porter ni una Stout, és una negra autòctona...en tot cas, nosaltres creiem que tira cap a Stout. Avui la prenem d’ampolla, mentre parlem d’ella sentim nostàlgia del barril de la magnifica Dry Hopping que va fer amb aquesta cervesa i vam tenir la oportunitat de provar. Llàstima que allò fos només un experiment i no la comercialitzi.

Ens acomodem a la taula 7, la que ens permet un raconet de treball tranquil, i ens servim la cervesa en un got de pinta. En posar-la al got trobem que l’escuma és poc generosa, té poca presència i desapareix ràpidament tot deixant un petit tel sobre la foscor de la cervesa i un anell en el contacte amb el vidre.

Sense remenar gaire ens arriba l’aroma característic d’aquesta cervesa, les maltes torrades, la remenem i l’aroma és multiplica amb molts matisos. Tenim la sensació que tant l’aroma com l’escuma “cafetegen”. En quan al color, observem una cervesa negra, negra, negra...si en Rubianes aixequés el cap, en diria “negro-betum”. És molt opaca, no deixa passar la llum. Exceptuant la escuma ens recorda molt a la Guinness.

L’apropem al llavis i ens dona una primera sensació de cafè torrat, és molt amarga, en aquest cas no deixa de ser un elogi, que busques sinó en una cervesa negra? La qualitat ens sorprèn, ens deixa fora de lloc. Un cop la deixem baixar gola avall ens deixa un bon gust a la boca, la bombolla i l’escuma desapareix i ens deixa un toc amarg a la llengua, amb regust de cafè. És saborosa i com bona cervesa negra que és, ens dona la sensació que es pot mastegar.

Per acabar, no volem acomiadar-nos sense deixar clara una cosa. Hi ha un treball excel·lent al darrere d’aquesta cervesa. Ha anat millorant, i cada cop que la tastem, es nota que s’ha fet un pas més cap a la quadratura del cercle. Potser sonarà molt agosarat, però des de la nostra humil percepció, hem de dir que aquesta és la millor cervesa catalana del moment!

Publicat per Moisès i Joan

Leonard Cohen - Songs of Leonard Cohen (1968)

Les cançons poden arribar a ser com les olors, hi ha cançons amb les quals pots arribar a associar amb clara nitidesa una imatge, un moment, una persona, un lloc, talment com succeeix amb determinades olors. Era la primavera de 1984, estàvem sota l’ombra d’uns pollancres que filtraven el resol de la tarda, el vent acaronava suaument les fulles i en el radiocasset sonava “Hey, That's No Way to Say Goodbye". És una d’aquestes imatges ràpides que de tant en tant tornen, un petit “flashback” que es repeteix.

L’any 1966, després d’uns anys dedicats a la novel·la i a la poesia, Leonard Cohen s’instal·la als Estats Units. Allà comença la seva carrera musical deixant-se veure pels festivals folk d’arreu del país conjuntament amb la fornada de l’època Neil Young, Tim Buckley, Joni Mitchel...

Pel fet de provenir del món de la literatura dotava d’una sensibilitat especial les seves composicions. Cantant atípic de veu greu, les seves cançons són histories en si mateixes, on destaquen els temes sobre la religió, l’amor, les relacions de parella i el sexe.

En aquesta primera etapa trobem un Leonard Cohen bastant a prop del que seria un “folk singer” de l’època, tot i que ell mai ho ha sigut. Anava acompanyat només per una guitarra acústica i la seva característica veu. Les cançons de Leonard Cohen no són cançons precisament alegres, són cançons acompanyades per la melancolia i que desprenen un cert pessimisme, la qual cosa no prové d’un posat gratuït, sinó més aviat d’una manera d’entendre la vida. Era la primavera del 1984 i no se perquè escoltàvem Leonard Cohen, només se que ens agradava.

"Hey, Thats No Way To Say Goodbye"

Official Leonard Cohen Website

Rogue Chipotle Ale

EEUU, 5º

La primera sortida a l’altre banda de la frontera belga no va ser molt reeixida, aquesta setmana intentarem esmenar la decepció d’aquell tast, portant-vos una de les cerveses que solem repetir. Fer justícia i deixar clar que, a més a més de la cervesa de la granoteta, hi ha molt bones cerveses per aquelles contrades.

Abans de començar el tast parem atenció a la seva etiqueta. Per una banda, observarem que aquesta brewery, té la peculiaritat de dedicar els diferents tipus de cerveses que produeix. N’hi ha una dedicada a les seves mares, una altre als seus pares, aquesta esta dedicada a:

“Dedicated to the spanish author Juan de la Cueva, who, in 1575, wrote of a mexican dish that combined seedless chipotles with ale”

“Dedicat a l'escriptor espinyol Juan de la Cova, que, el 1975, va escriure sobre un plat mexicà que combinava chipotes sense llavor amb cervesa”.

Sorprèn també, que sent una cervesa ianqui, hi hagi un predomini tant clar del color vermell, té un punt roig. El personatge amb el puny esquerra enlaire. L’estrella, símbol reiteratiu en aquesta casa, que en aquest cas és vermella. Per acabar amb el tema de l’etiqueta, observem que la informació que ens dona tendeix a ser molt complerta i descriptiva. Fa referència als IBU (mesura de graduació de l’amargor d’una cervesa) i altres elements 12º plato, 82AA i 23ºL, els quals desconeixem el seu significat, esperem que per pocs dies.

Ens porten la cervesa i dos gots coneguts com a “pint glass”, els quals porten la imatge de la cervesa impresa. L’hi dediquem un minut, per acabar decidint que algun dia parlarem de la ciència del continent... és a dir, quina és la millor copa per a cada cervesa i quina és la millor cervesa per a cada copa.

 

Ens servim, doncs, una cervesa que es mostra generosa amb l’escuma. Però aquesta desapareix ràpidament mentre discernim sobre la relativitat d’aquesta apreciació. L’escuma pot variar segons la temperatura de la cervesa, la temperatura del got, l’angle de tirada, l’alçada... buf! Realment a vegades som agosarats en les apreciacions, però el que no és relatiu, és el que queda un cop ha passat l’efervescència inicial. Per sobre del líquid queda un llençol d’escuma que es mantindrà, pràcticament, durant tot el tast.

Abans d’intentar definir el color, constatem un tret que ens acompanyarà durant tot el tast. En posar la cervesa a la copa, tenim certa sensació de densitat, de xarop. El color ho recorda, un color rogenc com el d’un xarop. Apiretal? Per altra banda també té un punt tèrbol, pot semblar una resina amb un punt àmbar o ocre. A contrallum constatem un lleuger toc verdós i encara destaca més l’aspecte tèrbol, que en un primer moment havia quedat amagat per la fredor que traspua el got.

Es pot subministrar via endovenosa o via oral, la última sol ser la més usada.

L’olor es penetrant, peculiar, característica. Podem sentir maltes i un punt picant en l’aroma, ens torna a la memòria el concepte de medecina, de xarop. Un cop la tastem té una bona entrada, fàcil, fresca, notem les maltes i un punt fumat que ens sorprèn, però que l’etiqueta ens confirma:

“spiced with smoked jalapeno peppers”

“condimentada amb chiles jalapeños fumats”

En el gust tenim una percepció més alcohòlica del que en realitat té, però el que destaca en aquesta cervesa és el seu punt final. Un cop ha passat gola avall, retorna al fons de la llengua amb un punt picant, fort, persistent. Ens deixa la percepció que ens ha tocat la ruleta russa del pebrot del padró! Un cop seguim bevent, ens recorda al menjar mexicà, al xili, deixant-nos a la boca la sensació persistent, com si s’anés acumulant, i gustosa del picant! Realment una bona cervesa pels que s’atreveixen amb quelcom diferent.

Publicat per Moisès i Joan

Beach House - Teen Dream (2010)

Hi ha una escena que es repeteix. És divendres al matí, Barcelona, entro a una botiga de música per veure les últimes novetats. Sona una cançó, en aquest cas, “Walk in the park”, va ser una sensació colpidora, va ser un instant d’aquells que és impossible no recordar. Va ser el primer cop que vaig sentir Beach House. Encara recordo el primer cop que vaig sentir "Smells Like Teen Spirit" de Nirvana. Recordo la botiga, quin dia, quin any, quin mes, quina hora del dia... Em ve al cap una escena de la pel·lícula "Alta fidelidad". Intencionadament el propietari de la botiga posa una cançó que sap que enganxa, i aixeca la mirada per veure qui pica, sempre n'hi ha un. Un servidor el primer.

Beach House són la francesa Victoria Legrand i el nord-americà Alex Scally, els quals formen aquest duet d’indie-rock procedents de Baltimore. Després de dos prometedors àlbums, “Beach House” 2006 i “Devotion” 2008, surt a la llum aquest “Teen Dream”, amb el qual es consagren com un dels grups més sorprenents del moment. Sens dubte una de les sensacions de l'any 2010.

Més d’un ha classificat la seva música com a “Dream Pop”. Creadors de precioses melodies pop, d’arranjaments instrumentals i vocals que et captiven i condueixen fins al món de les emocions. Cançons de ritmes lents, atmosfèriques, de lletres inquietants, íntimes, romàntiques, unes cançons que t’enganxen i no et deixen escapar.

Un minimalisme delicat que gira al voltant, d’una guitarra, uns teclats, un petit toc de percussió, la personal veu d’ella i les segones veus d’ell. És curiós, sempre havia pensat que era al rebés. Que el que cantava era ell i la que feia les veus era ella. Suposo que deu ser per això que se la compara amb la Nico.

És difícil escollir una cançó per sobre de les altres, però el fet que em decidís per “Zebra”, va ser trobar aquesta altre versió. Espectacular! M’hagués agradat tenir un professor de música com aquest. Et felicito des d’aquí, estiguis on estiguis. Bravo! Per si de cas, que deu ser el cas, THANKS A LOT!

www.beachhousebaltimore.com

Westvleteren Blond, 8, 12

Aquesta setmana anem tard, estem arribant al final del túnel i amb el neguit perquè arribi el dia de poder tornar a gaudir de l’espai que ens proporciona l’entorn de Ca l’Sven, hem decidit abordar una tasca complicada...Fer un tast de tres cerveses, al llarg de la primera setmana de l’any hem gaudit de les cerveses d’una gran abadia trapista, la Westvleteren!

Les tres cerveses a les que avui ens referim, s’elaboren en una abadia trapista, però primer explicarem què significa trapista. Només hi ha set abadies trapistes que facin cervesa, sis a Bèlgica i una als Països Baixos. El procés d’elaboració està controlat per normes molt estrictes, la cervesa s’ha d’elaborar dins dels murs de l’abadia, s’ha de fer (o controlar) pels monjos i una part important dels beneficis han d’anar a causes socials. Aquesta abadia en concret té una producció limitada, donat que la seva finalitat és l’”ora” i després el “labora”. Segueixen doncs, una bona màxima, “fer cervesa per viure i no viure per fer cervesa”.

Westvleteren Blond

Bèlgica, 5’8º

Comencem amb una cervesa tipus Blonde, la qual és la més diferent de les tres. Només abocar-la a la copa ens ho demostra mostrant-nos una densa escuma blanca, que puja amb força i que mantindrà una bona consistència durant molta estona. Observarem un dit d’escuma a la nostra copa, blanca, amb una bombolla forta, i amb una presència com de nata batuda, deixant petja clara al voltat del vidre.

El color de la cervesa és molt clar, color mel, però no d’aquella fosca, sinó d’aquella mel clara que es fa a partir de les flors, com el romaní...Té un punt mat. Algú que treballa amb disseny, ens diria que és un Pantone 200 i escaig.

L’aroma contrasta amb el de les seves germanes, és un olor fresc, atraient, que entra molt bé. Podem notar-hi algun toc especiat, però cal destacar que és molt equilibrat. En boca és suau, amb un punt lleuger d’amargor i un final picant, podria ser nou moscada o pebre. A mesura que la vas gaudint, queda una presència elegant, que retorna i es manté, que no infla, la bombolla es suau.

Aquesta cervesa ens combinaria molt bé amb un aperitiu, o per acompanyar un peix, una closca, un bon marisc...Tenim clar que blanqueja. Tot i que creiem que tot ho té molt ben posat i molt equilibrat, voldríem destacar la força d’entrada del seu aroma. T’atrau amb el nas entrant molt bé, per després fer-se suau a la boca.

Westvleteren 8

Bèlgica, 8º

Seguim amb el nostre recorregut per aquesta abadia. Ara tastarem una cervesa que es podria descriure com una Belgian Strong Ale, diferent a la seva successora, una Strong Dark Ale. A la copa podrem observar una cervesa amb una escuma amb un color trencat, tirant a un cru fosc o beig. Aquesta escuma té un recorregut similar a la seva germana gran, baixa molt ràpid, mostrant una bombolla petita i un anell al voltant de la copa. I si la movem una mica no deixa petja a la copa.

El color és fosc, com el d’un caramel rogenc, el qual ens deixa passar una mica la llum. Ens recorda als refrescos de cola, pensem amb una cola esbravada, de marca blanca...Bé, hauríem de recorre a altres recursos, però les nostres limitacions són clares i no volem amagar-les, no fos cas que se’ns confongués pel que no som.

A l’aroma podem començar a copsar les maltes torrades, un punt de xocolata, de regalèssia...És un aroma suau, que en certa mesura ens recorda a llar de foc. Quines curioses relacions fa la nostra ment!

Passem a fer treballar les nostres papil·les. Aquí notarem com aquesta cervesa és d’aquelles que ens donen un punt d’escuma a l’entrar, però que ràpidament és desfà suaument sobre la nostra llengua. Els gustos que sentim provenen de les maltes torrades, una mica de caramel, una mica de xocolata i un punt fumat. Ens sorprèn la seva consistència, en aquest cas la ment ens porta a una sopa! Ens deixa la llengua eixuta, seca, aspre i amb un regust de regalèssia. Parem, cal pensar que aquesta cervesa té vuit graus, tot i que no sabem on els amaga!

Mentres estem escurant les últimes gotes de la copa, comentem que aquesta és una cervesa per a un final d’àpat. Per unes postres o per a les últimes copes. Després tocarà un gin-tònic o anar cap a casa! Si clar!

Westvleteren 12

Bèlgica, 10’2º

Per acabar, ens trobem amb una cervesa fosca, però una mica translúcida. El color es com de cafè aigualit, en certa mesura ens pot semblar coca-cola, però d’aquelles en que el gel s’ha desfet fins a canviar-li el color. Un cop a la copa, podem copsar que l’escuma no ha fet acte de presència, ha desaparegut amb rapidesa deixat tant sols un petit tel al mig de la copa.

Aquesta és una cervesa fosca, per tant, decidim deixar-la reposar una estona abans de tastar-la, per tal que agafi temperatura, la qual cosa ens permetrà que ens mostri tot el seu caràcter i ens permeti copsar amb més força el seu sabor. Durant aquesta estona busquem identificar els matisos del seu aroma, creiem notar olors d’herbes i d’espècies (podria ser pebre i/o coriandre). La flaire té un punt picant que es confirma en el regust que deixa a la boca.

En boca té una bombolla petita, que no destaca, que passa desapercebuda. Llavors, és quan ens adonem que hi ha quelcom que també passa desapercebut, l’alcohol. Abans de seguir, hem de parar i comentar: Que ben integrats estan aquests 10 graus. El gust, ens confirma el punt amarg de les cerveses amb maltes torrades, amb un equilibri molt interessant d'herbes i d'espècies, els quals ens han entrat primerament pel nas. Cal destacar que és una cervesa amb cos, d’aquelles que es manté a la boca quan ja fa estona que ha estat ingerida, persistent sense arribar a ser empallegosa.

Si tenim la precaució de deixar-la reposar per agafar temperatura, és una cervesa realment bona, cal destacar l’equilibri dels gustos i la bombolla perfectament integrada. És la cervesa ideal per substituir la copa de després de l’àpat. O per fer-la abans de la copa de després de l’àpat. O per fer-la entre àpat i àpat. O per fer-la enmig de l’àpat. O per no fer àpat. Àpat! Fins un altre!

Ah! Per cert, això si que és una etiqueta moderna i elegant.

Publicat per Moisès i Joan

The Millenium - The Begin (1968)

“The Begin” va ser, irònica i malauradament, la primera i última obra de Curt Boettcher, Lee Malory, Sandy Salisbury i Joey Stec. Músics que van formar un dels primers supergrups americans, no tant pel pes específic dins la historia de la música, que el van tenir, sinó per la extraordinària qualitat de cada un dels seus membres; que després d’estar en diferents grups, es reuniren per crear “The Millenium”. Curt Boettcher, arranjador i productor polit i refinat, que se’l va considerar el rei del “Sunshine Pop”, estava al davant del projecte.

El que diré és bastant tòpic, però és difícil trobar en una primera obra el nivell assolit a “The Begin”. L’àlbum en el seu moment passà desapercebut, i ha estat sempre fora de qualsevol llista dels millors àlbums de la història de la música, però segur que el temps el posarà en el lloc que li pertany. Sense cap mena de dubte va ser un sorprenent èxit artístic, tanmateix però, poc conegut i d’escàs ressò públic. No va generar gaires beneficis per a la discogràfica, sent l’àlbum més car per a Columbia fins al moment.

Amb aquestes credencials i el fet que els mitjans tècnics del moment no permetessin assolir les condicions necessàries per a replicar raonablement l’àlbum en directe, fet pel qual, suposo, no he trobat cap gravació, va fer que comencés el desencís del seu màxim exponent, Curt Boettcher, per tirar el projecte endavant. La qual cosa va fer, si cap, que l’abast mediàtic fos menor.

Tanmateix també van tenir poca connexió amb el públic, que estava més a prop d’una consciencia social associada a una actitud més de combat que a una actitud més lúdica-contemplativa, això va fer que, The Millenium, quedessin fora de la realitat del moment d’un convuls 1968. Any d’efervescents esdeveniments socials, amb una societat que estava més propera a grups que connectaven a través d’un rock més directe, altrament d’una qualitat innegable, com el de Hendrix, Cream o la Credence, i menyspreessin la psicodèlia de sons brillants i harmonies pop de The Millenium. Poc després d’editar l’àlbum es separaren.

The Millenium, amb altres projectes altrament no gens menyspreables com Craby Appleton o Sagitarius, va tenir una innegable i més que acceptable bona continuació, però sens dubte, no a l’alçada d’aquest enorme “The Begin”.

Us deixo amb "To Claudia on Thursday".

Sierra Nevada - Stout

EEUU, 5,8º

Seguim amb el nostre llarg exili hivernal lluny de Ca l’Sven. Ens trobem a casa preparant el sopar de cap d’any, l’ànec a la taronja realitzat a dotze mans, es mereix un petit comentari i entrar dins del tast d’aquesta setmana per felicitar-nos del resultat final... ens haurem de plantejar fer “elplatdelasetmana”.

A l’hora de fer el tast, entre ànec i ànec, ens n’adonem que no serà una tasca fàcil, es presenten dificultats afegides a la nostre inexperiència com a sommeliers. La tranquil·litat de l’entorn de Ca l’Sven es troba a faltar, aquest cop treballarem sota pressió talment com ho fan els corresponsals de guerra, la gent ens observa, els olors de la cuina ens dominen, els nens corren pel voltat cridant el típic “tinc gana, quant falta?”, no és lloc apropiat, però som persistents i intentem aïllar-nos.

Per a l’ocasió, i després de debatre força dies sobre si acceptem altres cerveses en el nostre blog, ens apartem de les cerveses belgues per provar-ne una d’americana. Deixem de banda els prejudicis i provem les meravelloses propostes que les micro americanes tenen a fer-nos.

És una cervesa Stout, aquestes deriven de la cervesa Porter (en vam parlar quan vam parlar de la Norai), és una cervesa negra més fosca, més amarga, més alcohòlica i amb més cos que una Porter. Per aquest motiu la van anomenar Porter forta o Stout Porter.

Procedim a posar-la a la copa, inicialment ens sobte l’escuma, aquesta és de color fosc, típica de les cerveses negres, però gens densa, molt volàtil i agafa molt poca alçada. Amb poca estona és redueix, tot i que manté un petit tel, sobretot a la part central de la copa, l’escuma es reactiva ràpidament amb pocs moviments. El color és, evidentment, fosc, negre i molt opaca.

Els aromes que li trobem són de maltes torrades, cal dir, que aquí ens trobem amb forces dificultats, potser és pels aromes de la cuina o pel fet d’haver-la servit massa freda. Hem d’insistir en olorar, en mantenir la copa entre les mans per tal que agafi temperatura i poder començar a notar-ne l’olor. Aquest és un element que durant el tast anem cuidant, la necessitat de donar-li escalfor per tal que millori i tingui un moment més clar de plenitud. Consultem les nostres fonts literàries, constatem que ens recomanen prendre-la entre 14-16 graus. Probablement en servir-la estava a poc més de 6-8 graus.

Comencem a tastar-la, l’hi notem els gustos de les maltes torrades (normalment en aquestes cerveses són casi cremades), l’hi trobem un final aspre, eixut. I al mateix temps és suau, poc densa, poc “petroli”. Ens destaca massa la presència del gas, donant un toc d'entrada picant que en certa mesura la desequilibra. A mesura que va agafant temperatura l'hi trobem les notes de cafè que descriu l’etiqueta, tot i que les de xocolata no l’acabem de trobar.

Acabem concloent que no és una mala cervesa, però que no ens acaba d’emocionar, com ens comenten els companys del viatge culinari “no té cos, no té força”. Per parlar de les cerveses americanes no ha estat la millor tria, quedarà pendent tornar-hi per deixar-les en millor lloc.

Publicat per Moisès i Joan