Fantôme Magic Ghost

Bèlgica 8ºhttp://www.fantome.be

Fa setmanes que volem parlar del tast d’una de les nostres cases de referència. Aquesta casa és una de les cerveseres a que ens agrada tornar, o a la qual solem recorre i endur-nos per alguna trobada, sopar, festa o cap de setmana amb amics. Aquesta setmana, al posar-nos davant les neveres, els nostres ulls se'n van cap a les cerveses d’aquesta casa, i mentre romanem badocs davant les neveres dins d'un bucle sense fi, curtcircuitats i treien fum pel cap, passa el mestre pel nostre costat, i sentim rere nostre, “Què nois? Un altre cop encallats?” Contestem, “Tenim clar fer el tast amb alguna cervesa de la casa Fantôme, però no sabem quina escollir” Ens proposa, “La Magic Ghost, us sorprendrà! Ja veureu, està feta amb té verd”.

Total, al mestre sempre se li fa cas. Així que ens dirigim cap a la barra tot esperant que ens portin les dues copes amb la cervesa de rigor. Mentre, intentem discernir a que es refereix el terme saison que surt a l’etiqueta d’aquestes cerveses. Segurament seria molt agosarat citar aquest terme com a un estil cerveser, ja que tan sols agrupa un conjunt de cerveses que es feien a les granges de Valònia, la zona francòfona de Bèlgica, i que tenen com a característica principal en el fet que són de temporada (saison en francès). Aquest tipus de cerveses es feien a la primavera per a ser consumides durant l’estiu, i normalment solen ser de baixa graduació, fresques i afruitades.

“Què és això?”, exclamem. Les nostres cabòries han quedat sobtades al veure que ens serveixen un líquid verd amb una mica d’escuma. A la nostra copa observem un líquid verdós, un verd tèrbol, tèrbol i apagat. Ens recorda al color del Mojito, al del kiwi, al de la gespa, al d’aquella aigua de bassa estancada desprenent flaires dignes dels millors sommeliers, o a altres fluids que més aviat tenen a veure amb segregacions corporals o amb alguna espècie de fong. Amb tot això, i veient la nostra cara de pam i mig des de darrere la barra, es sent una veu que diu, “Ja us havia dit que era feta amb té verd” “Si, si”, responem, talment com el color del té verd.

A aquest líquid, l’acompanya una escuma blanca, blanca com la neu, però aquell tipus d’escuma que pots tira des d’un sisè pis sense que sobreeixí de la copa. Després de la nostra sorpresa inicial, i sentint-nos observats per tot aquell que entra al local, seguim amb la nostra tasca apropant la copa al nas. L’aroma es fa difícil de copsar, es lleu, fluix, però en si, és fresc i a herbes.

Encara no les tenim totes quan decidim tastar-la. I aquí és on tots els nostres prejudicis desapareixen, en boca és una bona cervesa, fresca, àcida (ens recorda en certa mesura a les làmbiques), i amb una bombolla discreta. És una cervesa que no entra lleugera, com l’aigua, té un punt dens, amb cos diríem, i amb gustos florals, d’herbes, àcids, cítrics i un final picant. Creiem que el té li dona principalment color, ja que se’ns fa difícil trobar-lo en boca. Tot i que la veritat és que ens caldrà fer un té verd quan arribem a casa, a veure si recuperem referents.

Aquesta cervesa ens ha donat una bona lliçó. Pràctica d’allò que hem de fer en el quotidià. Hem de deixar de banda els prejudicis, la imatge de la cervesa inicialment ens ha predisposat a l’hora de tastar-la, però si el color no ens frena, podem arribar a una molt bona cervesa. Fresca, lleugera, àcida, que pot servir perfectament per començat una nit, o fins i tot com a comodí de retorn per aquells moments en que després de diverses Stout o Porters no sabem per on continuar.

Ben Weaver - Mirepoix and Smoke (2010)

Després de més d’una dècada i més de mitja dotzena d’àlbums, sense grans promocions i com qui no vol la cosa, ha arribat la música d’aquest cantautor americà al meu reproductor de cd’s. Cançons tranquil·les d’arrels americanes, on la seva reposada veu és acompanyada de guitarres, el puntual puntejat d’un banjo, o per una suau segona veu femenina. Cal més? No hi ha grans pretensions, ni grans superproduccions, senzillament un reguitzell de tranquil·les i bones cançons que t’acompanyen, que et reconforten des de la melancolia per deixar-te l’esperança de que quelcom millor pot esdevenir.

http://www.benweaver.net/

Anchor Christmas Ale 2009

EEUU, 5’5º
http://www.anchorbrewing.com/

Apropant-se el Nadal, i tot esperant el tast de cerveses nadalenques que ja ens han anunciat, hem decidit tastar o millor dit, retastar la Anchor, una cervesa americana provinent de Sant Francesc. Aquesta casa, de llarg recorregut en el mon cerveser que cada any intenta sorprendre als seus seguidors fent una cervesa a partir de la sàvia d’algun arbre diferent.

Fa un temps vam tastar la versió del 2010, tot i que era una molt bona opció, avui hem decidit tastar la seva versió anterior, la del 2009, que esta feta, com es pot veure a l’etiqueta, a partir del “Cupressus macrocarpa”.

Així doncs ens servirem una cervesa que com a mínim pretén tenir un caràcter singular i propi. En copa és una cervesa amb escuma generosa, d’entrada molt efervescent, amb un color veig fosc, i que baixa amb rapidesa fins a pràcticament desaparèixer. És fosca, amb tons rogencs, robins i caramel·litzats. Entre la poca presència de l’escuma i el seu color, en un principi ens sobte aquest aspecte com de, Coca-cola? Sort que l’aroma i el gust la delaten. L’olor és fort i persistent, ens dona la sensació d’una cervesa que ha passat per barrica, amb tocs de fusta. Copsem també notes alcohòliques, la dolçor de la pegadolça i un aroma com a sotabosch.

Xiprer de Lambert (Cupressus macrocarpa); sinònim Callitropsis macrocarpa. És una espècie d'arbre endèmic de la costa central de Califòrnia, és de la família de les cupressàcies com el xiprer. Actualment els arbres supervivents es troben només en dues localitats californianes ( Monterey i Carmel), alguns tenen més de 2.000 anys. En el seu hàbitat natural els estius són frescos. Arriba a fer de 10 a 25 m i és molt semblant a altres espècies de xiprer però genèticament no està emparentat amb els xiprers europeus per la qual cosa junt amb els altres "xiprers" americans s'han ubicat recentment dins el gènere Callistropsis. És una planta d'ús ornamental també a Barcelona.

En boca és d’entrada suau, amb un punt aspre. La sensació és que és aigualida, amb poc cos, poc densa. És una cervesa on l’olor té més força que el gust. Entre molt pel nas i menys per la boca. Té un gust de contrastos, amarg i dolç, picant i salat... la cervesa ens comença a fer efecte, ja que acabem parlant de gust de truita de patates i d’anxoves de l’escala... Senyal que va sent hora de pagar la nota i anar cap a casa!

The La's - The La's (1990)

Aquí va una altra història d’aquestes que mai s’acaben d’entendre. The La’s va ser un grup provinent de Liverpool que va irrompre en l’escena britànica i mundial a mitjans dels vuitanta, van treure aquest magnífic disc homònim i tal com van aparèixer van desaparèixer. Així, d’aquesta manera, van passar a fer més gran l’extensa llista d’aquests grups que entreguen un primer disc impecable i un futur prometedor per passar al més grans dels anonimats. Un disc que avui en dia és un clàssic, un disc que mereixia haver tingut una continuïtat. El so prové dels seixanta i esta influenciat per sons que no son britànics. Un disc sense fissures, ple de cançons que et captiven i que no dona peu a cap dubte. Brillant!

http://www.thelasofficial.com/

Orval

Bèlgica 6,2º
http://www.orval.be

Aquesta setmana donem un pas més per mirar d’arribar a l’objectiu de presentar-vos el tast de les set cerveses trapistes, sis segons els belgues. Així doncs després de tastar la Westvleteren, la Chimay i la Westmalle, hem decidit anar a la abadia que està més al sud de Bèlgica, en zona francòfona. Ens quedaran només tres cases per tastar, o dos depenent des de on es miri, la Rochefort, l’Achel i la Trappe. Aquesta última és la de la discòrdia, és situa fora del mapa de les cerveses trapenses per dos motius. Un és perquè és holandesa, i l’altre és perquè la producció està, en certa mesura, cedida a una multinacional holandesa.

Sense parar-hi massa atenció, d’entrada refusem l’ampolla, tot dient: "No hem demanat aigua, hem demanat cervesa". La similitud ens confon, i tornem a mirar-nos l’ampolla de nou. Cervesa en ampolla d’aigua? Sí no fos perquè sabem on som i què anem a tastar... Bé, acceptem i acabem resolen que té una presentació sòbria i elegant.

Així doncs, ens servim una cervesa que es mostra amb escuma generosa, de color beix o blanc trencat, i amb una consistència com d’ou batut, casi a punt de neu. El color de la cervesa és ambre, ataronjat, fosc i amb traces rogenques. És tèrbola i ens ofereix un aroma captivador, penetrant, atraient. Un aroma on hi notem fruites, cítrics, i tocs florals, més tard sentim com arriba de fons l’olor de la malta.

Passem al tast en boca, on d’entrada copsem una amargor molt suau i una presència destacada de la gasificació. Potser massa? Té una entrada consistent amb tocs de pell de taronja però s’esvaeix amb certa rapidesa, deixant un lleu traç sobre de la llengua. Té un gust en boca suau i constant, però amb poca força. És una cervesa d’entrada fresca, molt correcte i que acompanyaria perfectament un bon aperitiu o un menjar lleuger.

The Decemberists - Picaresque (2005)

Hi ha cert àlbums que, per diferents raons, m’he comprat més d’un cop. Aquest és un d’ells, un d’aquells que no podia no tenir. The Decemberists és un d’aquests grups que sense fer gaire soroll ha anat fent camí. Fa més d’una dècada que fan bona musica i ja porten a les seves esquenes mitja dotzena d’àlbums. Dels membres originals del grup només en queda un, Colin Meloy, anima, eix vertebrador del grup, i segurament el responsable de que tot el que es produeix tingui una qualitat contrastada. Tot i que el grup musicalment s’ha anat movent entre el folk, el pop, el rock, i fins i tot certs punts de country, el resultat sempre ha entrat dins d’una coherència final inqüestionable, i alhora ha obtingut un recorregut que a molts ja els agradaria igualar. Aquests canvis a través del temps pot fer que percebem una petita diferencia entre els seus primers àlbums i els darrers, tot i així, avui que recomano un dels primers, Picaresque (2005), també us diria que no deixéssiu d’escoltar un dels seus darrers The King is Dead (2010) i un d’aquest clàssics instantanis com és la cançó “Down by the Water”. Així que avui doble entrega.

"The Mariner's Revenge Song"

"Down by the Water"



http://decemberists.com

Baronen

Suecia12,5ºHantverksbryggeriet

Fa setmanes que ens criden les terres nòrdiques, després de passar per Dinamarca i per Noruega hem fet un salt per la terra de la novel·la negra, Larsson, Mankell i Läckberg ens han fet fruir amb els seus policies i amb les seves trames, però d’això en parlarem un altre dia. Atenció a la pròxima estrena mundial del que ja hem batejat amb el treballat nom de, “elllibredelasetmana”! Avui en arribar a Ca l'Sven ens hem assabentat que hi ha hagut nous fitxatges i que a més a més una és sueca, així que hem anat decidits a trobar-la. Al fer-ho, ens hem topat amb aquesta paraulota de 8 consonants seguides que ens ha entortolligat la llengua i que ens ha deixat bocabadats, Hantverksbryggeriet, amb lo senzill que és dir Cervesers. Sort que el nostre bon amic el Dr. Doofenshmirtz ens ha aconseguit un Googletraslator! És el nom de la cervesa ens diuen per darrere. Aaaaaa... exclamem amb to de badocs.

Però la nostra casi nul·la capacitat pels idiomes nòrdics no pot anular les ganes que tenim per tastar bons caldos de cereals. És correcte parlar de caldos? Ens deixaran els senyors del vi robar-los les seves paraules cultes? Així doncs ens servim una cervesa que d’entrada ens despista, l’ampolla és la típica botella belga, baixeta i rabassuda. Baixeta i rabassuda? Ens mirem estranyats. Al servir-la, observem que no és rossa! Baixeta, rabassuda i no és rossa? Reflexionem amb veu alta. Llavors de on eren els mites de les pelis del Pajares i l’Esteso? Els dubtes s’esvaeixen quan comprovem l’etiqueta.

En posar-la a la copa es mostra amb poca escuma, i a més aquesta desapareix ràpidament. El color és marronós, amb tons rogencs i ambarins, però molt fosca i tèrbola. Ens dona la sensació d’una copa de conyac. En olorar-la sentim un aroma amb tocs de fusta, de bóta, i amb traces de malta. Al mateix temps, la sensació en nas és que té molta càrrega d’alcohol. És un aroma contundent, premonitori del que tastarem? Realment respon al perfil de Barley Wine, aquesta forma de fer cervesa que es va iniciar per a competir, o substituir, el consum de vi francès a Anglaterra en les èpoques de les guerres entre aquests dos països (s. XVII). És per tant, una cervesa que està molt més carregada per tal d’obtenir una graduació d’uns 12º, i que normalment es madura en bóta durant un temps abans de la seva distribució. Aquest tipus de cervesa sol ser la cervesa més forta que es produeix a les cerveseres.

En quan al gust, és una cervesa que d’entrada és dura i contundent. Cal tenir en compte que l’aroma alcohòlic inicial segurament ens condiciona alhora de la seva ingesta. Ens dóna una entrada forta, amb una dolçor caramel·litzada i una amargor intensa acompanyada de tocs de vainilla i de fruita (albercoc diu la carta). Tot i això té un final suavitzat, amb un punt dolç i agradable. La sensació de prendre un licor continua entre nosaltres, ens deixa un bon regust a la boca, i ens tempta a acompanyar-lo amb un bon cafè i un bon puro. Realment és una cervesa de sobretaula, de dia de festa.

Hem seguit veient que per les terres nòrdiques fan bona cervesa, avui ens hem traslladat al centre-est de Suècia, on en aquests mesos de tardor estan a una màxima de 3 graus i una mínima de -2º. És per això que els agrada fer cerveses amb graduacions altes? Si volem completar la nostra visita cervesera escandinava, ens caldrà fer una volta per terres fineses i islandeses. Això però ho deixarem per a properes entregues. Adjö till! O sigui. A reveure!

Roky Erickson - True Love Cast Out All Evil (2010)

Erikson cantant i compositor nord-americà, conegut per haver format part del grup de rock psicodèlic de mitjans dels ’60 The 13th Floor Elevators, és un personatge d’aquests que va arribar a dalt de tot. Allà dalt, els anys passen, passen ràpid, i passen factura. La història d’Erickson és d’aquestes que esgarrifen. Hi ha qui sovint pensa que les coses l’hi podien haver anat molt millor de com l’hi han anat, o que senzillament podien haver sigut diferents de com han acabat succeint; però en el seu cas, i veient-lo avui dia, penses, deu ni do, encara s’ha n’ha sortit prou bé. Després de baixar als inferns, “Recuperat”, i molt ben acompanyat pel grup Okkervil River, ens sorprèn amb un disc d’una qualitat a l’alçada de la qual molts pocs artistes arriben. Moments de calma, moments de tensió. Cançons tranquil·les, velles caçons recuperades i cançons d’electricitat descontrolada. La seva veu, que en directe es percep insegura i dubitativa, com tocada pel pas d’aquest mal viatge, en disc sembla encara forta i punyent, com cridant, encara no meu enterrat malparits.

http://www.rokyerickson.net

Mikkeller Black Hole

Dinamarca 13º
http://www.mikkeller.dk

Fer una cervesa compartida sempre és millor, o no, però el que si és cert és que una bona conversa millora si va acompanyada d'una bona cervesa. Referent al motiu social d'aquesta afirmació avui hi afegirem algun argument més. Mentre ens preparem, reflexionem sobre el tast de forma compartida. Per una banda és una cervesa amb força, amb cos, i amb un grau alcohòlic que pot començar a ser interessant repartir-lo entre dos. Per no dir que veure-te-la sol et pot fotre un cop de puny que et deixi grogui, bé mig grogui, que només són 13º. Altrament avui tastarem una bona cervesa, una cervesa ben elaborada, ben treballada, i la feina ben feta sovint té un preu. També pot ser interesant compartir-la per aquest altre motiu, ja que també pot estar bé repartir les conseqüències alhora de rebre el cop de puny a la butxaca. Tot i que segurament hi haurà qui cregui que tot això són bajanades, per no dir “_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _”.

Ens asseiem a la taula, i ens disposem a gaudir d'una bona birra feta a Dinamarca, un país que segurament coneixerem per altres coses, i que la casa Mikkeller està disposada a posar-lo en el mapa del món cerveser... i sens dubte que ho està aconseguint! Fa temps que volíem aportar a “lacervesadelasetmana” el tast d’una Mikkeller. Teníem ganes de destacar el gran treball que està duent a terme aquesta cervesera danesa i la gran qualitat de totes les seves cerveses.

Exceptuant el del gust, que el deixem per més tard, d’entrada ja comencem a gaudir de la cervesa a través de tots els sentits. Visualment ens dóna la sensació de servir-nos un xarop negre, consistent, dens i melós. Al abocar-la dins la copa observem una bombolla petita que no provoca gaire escuma, i captem un líquid, fosc, opac, pràcticament negre. Sentim un aroma fresc, intens, potent, un aroma que entra per les nostres narius i ens ofereix traces de xocolata, de caramel, de regalèssia. Tot i que ens comenten que no està madurada en barrica, tenim una certa percepció a fusta. L'aroma ens reforça la sensació d'un xarop dolç. Fins i tot és una cervesa que es palpa, palpant la consistència en el tacte ens preguntem si demar una forquilla i un ganivet.

En boca el primer que copsem és la força, el cos, la seva amargor. Tot seguit, un cop l'amargor va desapareixent, copsem a la llengua aquelles traces que l'olfacte ens apuntava; la regalèssia, el cacau o la xocolata, el caramel (aquell caramel del flam de la iaia). Et deixa un punt final aspre a la llengua. A més temps, més xerrera, i la temperatura ens permet incrementar la força d'aquests matisos. Cal dir que en l'aroma ens ha destacat un punt alcohòlic que ara en boca queda més dissipat, més amagat sota la força dels gustos. En aquest sentit és una mica perillosa, reforça la tesis inicial, millor compartida. En certa forma, l'alcohol passa del nas al cap sense sentir-se a la boca. Cal però destacar, que el cos i la força del gust, no és en cap moment agressiu i empallegós, han trobat un encisador i perillós equilibri .

Amb que l'acompanyaríem? És una cervesa tipus copa, per prendre al final d’un àpat, és una cervesa de cafè i puro. En certa mesura ens dóna la sensació de prendre una copa de conyac. Tanmateix també podria maridar amb una bona carn, o fins i tot, tot i que potser posarem nerviós a algú, pot servir per a marinar un civet.

Desprès d'una cervesa amb aquesta densitat, amb aquesta força, amb aquest aroma, amb aquest gust, ens queda la sensació d'altres cops, i ara què? Que prenem desprès d’una cervesa com aquesta? Amb quina seguim? Cal seguir amb Stouts? Amb Porters? Cal fer un gir sobtat? O cal decidir finalitzar el vespre amb aquesta? Ens sembla que ho deixarem aquí, ja que comencem a tenir idees per a fer broma amb el nom de la cervesa, i ens havia quedat tant bé...

Avui us deixem amb el vídeo que celebra el primer lloc del ranking cerveser segons Ratebeer.

Salut i Cervesa!

Little Wings - Black Grass (2011)

Haig de reconèixer que em va costar trobar-lo, havia llegit sobre ell, vist algun vídeo d’ell, però no hi havia manera de trobar-lo enlloc, o quasi bé a enlloc. Finalment, quan em pensava que no aconseguiria trobar-lo, aconsellat per un internauta desconegut, vaig anar a parar a la pàgina web de K Records, el seu segell discogràfic. Allà, poc convençut de reeixir en la meva recerca, vaig sol·licitar que m’enviessin una còpia d’aquest Black Grass (2011). Sorprès, una setmana més tard el vaig rebre a casa. Que voleu que us digui, m’agrada l’underground i que m’ho posin difícil, però potser això és fer-ne un gra massa, una mica més i m’ho perdo. Aquest personatge multi-disciplinar que hi ha darrere del nom Little Wings , que va a la seva i al seu ritme, ens “envia” un disc des del mes remot de l’underground nord-americà. Ens ofereix una música reposada, tranquil·la, de guitarres acústiques acompanyades per la veu de Kyle Field, un tipus peculiar que en trenta minuts, i de forma senzilla, en té prou per presentar-se i demostrar-nos que des de l’anonimat també es fa bona música.

http://kyledraws.com/

Schlenkerla Märzen Rauchbier

Alemanya 5,1º
http://www.schlenkerla.de

Avui ens deixem aconsellar, i acompanyar, sempre és un plaer compartir taula i conversa amb el mestre. Només entrar, l’Sven ens posa al dia amb les novetats de la setmana, i ens recomana especialment una cervesa que l’hi acaba d’arribar des de Bamberg, Alemanya. Ens mirem un moment i no dubtem a fer-li cas, copsem que estem en un d’aquells instants en que aprendrem alguna cosa nova i interessant del món cerveser.

Amb l’esperit aventurer que ens caracteritza ens disposem a rebre la lliçó del nostre mestre cerveser de capçalera, així que trèiem la nostra llibreta taronja, la càmera fotogràfica i escoltem amb atenció.

Parlem doncs de Bamberg, ciutat mundialment coneguda per ser un dels llocs d’origen de les maltes fumades. Des del 1200 es dediquen a preparar les maltes fumades amb fusta de faig, ja que el Cook, un tipus de carbó que permetia controlar el maltejat amb una millor dosificació del fum i de la temperatura de cocció, no es descobriria fins molt més tard. Les primeres notícies que trobem d’aquesta casa cervesera es remunten al 1400, per aquesta raó és un referent en el qual s’emmirallen la majoria de cerveses fumades del món.

La seva explicació ens deixa bocabadats, fa que posem un nom més a la nostra llista de destins cervesers i fa, si cap, que seguim l’explicació amb més atenció, quan ens comenta que a Bamberg, encara podem trobar tabernes on serveixen la cervesa de forma tradicional, res de tiradors, res d’ampolles, directament punxant les barriques de fusta i servint la cervesa en gerres.

Ens servim doncs una cervesa de baixa fermentació, això ens indica que en aquest cas és una cervesa per ser consumida ràpidament, les condicions optimes de consum recomanen prendre-la com a màxim un mes després de sortir de la fabrica. Observem una cervesa amb un color net, l’Sven ens comenta que és pel fet de ser una lager. La cervesa és de color fosc, ambarí, ataronjat o fins i tot amb tons marrons, robins o rogencs, alhora neta i translúcida. La bombolla, petita, gairebé imperceptible, ens reafirma en la sensació que ens han servit un vi. A més, està acompanyada per una escuma poc pressent, que baixa amb rapidesa deixant un lleuger tel constant de color blanc trencat.

El que més destaca és l’aroma, l’aroma de fum i de fusta, tenim la sensació d’haver entrat en una xarcuteria d’embotits fumats... sentim el salmó! Ens comenta que estem de sort ja que només fa dues setmanes que ha sortit de la fàbrica, i com hem dit, abans s’ha de prendre fresca... que no freda...

En boca té un gust suau, amb un punt carbònic. És una lager, per tant, destaca pels aromes a fusta i fumat. Per la mateixa raó, no destaca per tenir un cos important, és a dir, no perdura en boca. Però és una molt bona cervesa, fresca, lleugera i aromàtica.

John Grant - Queen of Denmark (2010)

Sentir-se aliè al teu entorn quotidià més proper no deu ser fàcil de portar, i més si aquest entorn és capaç d’estigmatitzar les diferencies que romanen fora de les acceptades per aquest entorn. Suposo que això deu ser una de les raons per les quals en aquests moments l’entorn més proper de John Grant és Göteborg. En aquest primer treball en solitari, l’ex-integrant del grup The Czars, personatge turmentat i de convulsa trajectòria personal, gràcies al suport dels membres del grup Midlake, els quals el recuperen i l’acompanyen en aquest nou viatge, ens presenta una nova obra de reconeixement personal, poètica i romàntica. Un d’aquests àlbums que emociona per la bellesa de les seves cançons, migtemps dotats d’una enorme sensibilitat i que irònicament són capaços de treure el millor d’ell mateix. Un gran disc!

Quan un disc conté tantes bones cançons es fa difícil triar-ne una, així que a partir d'avui, a més a més de posar-vos un video, us donaré l'oportunitat d'escoltarles totes.

http://www.filestube.com/search.html?q=john+grant+queen+of+denmark&select=All

http://www.johngrantmusic.com

De Oude Cam 2009

Bèlgica 6º
Geuzestekerij De Cam

Avui ens prenem una Geuze, recordem que hem parlat diverses vegades d’aquesta forma de fer cervesa. Aquella que esta feta a partir del procés de fermentació espontània... allò de les bactèries fermentant de forma natural el llevat, talment com el “cuento” de l’abelleta que va de flor en flor que se’ls hi explica als nens. Aquest procés sol generar una cervesa de sensacions extremes, o s’odia, o s’estima, bé doncs nosaltres som dels segons. Per nosaltres és un tipus de cervesa que té els seus moments. Per començar cal fer un "reset”, reajustament inicial, per tal que no ens salti tot el sistema al primer glop. Com bé apunta un company que avui la tasta per primer cop, el gust d’aquesta cervesa està més a prop al de la Sidra que al de la cervesa.

Així doncs, un cop hem reiniciat el disc dur, ens servim una cervesa que d’inici es mostra feréstega, de fet, al fer saltar el suro surt un raig d’escuma rabiosa que no ens dona temps a servir-la a la copa. Després de la conya pertinent a la barra, ens servim la cervesa i tornem a observar com la escuma puja rabiosa, amb un efecte ascensor exagerat, puja ràpidament i baixa precipitadament. Ens mostra una bombolla grossa i efervescent que forma una escuma molt blanca, en certa mesura ens recorda al efecte efervescent de certes medicines.

La cervesa és tèrbola i d’un color molt clar, daurada, molt groga, semblant a la palla. L’aroma ens porta directament al mon de la cervesa de fermentació espontània, tot i que aquesta vegada, els tocs àcids i feréstecs, no són tant pronunciats com ens té acostumats. Entra suament per les nostres narius, està suavitzada i és força amable, es deixa tractar.

En boca, inicialment domina la força de l’acidesa, la sensació fresca i salvatge ens omple i necessitem una estona per poder sentir altres gustos secundaris. No és fins al final en que notem l’amargor, i uns tocs cítrics que potser vinculem a l’acidesa de la cervesa. Hi ha un punt final que ens costa d’identificar, alhora, comentem que potser caldria reduir la gasificació, l’efecte efervescent inicial retorna en boca i ens sobta. És una bona cervesa, suau i més tranquil·la ens permet gaudir d’una Geuze d’una forma més amable.

James Blake - James Blake (2011)

Dins d’una atmosfera electrònica i acompanyat per quelcom que podríem anomenar Soul, la metàl·lica veu de James Blake s’entrellaça amb tocs de teclat, clics, blips, i d’altres sons que t’endinsen en un mon desconegut de textures, d’ emocions, i un rerefons de tristesa que et captiva i t’atrapa. La seva veu a vegades robòtica, d’altres entretallada, deixa de ser la part vocal que t’explica la historia, per passar a ser un instrument més. Passada per filtres i acompanyada per cruixits, petits sorolls i percussions minimalistes, forma part del collage sonor final. Aquest jove londinenc de 22 anys, que en un principi podria semblar fred i distant, acaba calant, i et proposa un element sonor més per romandre al sofà contemplant la pluja una grisa tarda de tardor.

http://jamesblakemusic.com

HopDevil Ale

EEUU 6’7º
Victory Brewing Company

Aquesta setmana tornem a la recerca d’una nova cervesa americana. Aquest cop intentarem recorre a altres tòpics per no dir, per enèsima vegada, que un país tant gran alguna cervesa bona ha de tenir. Tot i que hi ha certes propostes americanes que no ens convencen o directament ens sobren, mai negarem l’evidència i sempre estarem oberts a tastar una bona cervesa. Per tant, mentre comencem a pensar quan farem una expedició a tastar cerveses sobre el terreny, millor que ens servim i que tastem la proposta d’avui.

Començant pel començament, l’etiqueta ens dona clara informació del que ens trobarem. És una IPA, hauríem de trobar aquesta dosis interessant d’amargor que ens donen els llúpols. Tanmateix, la imatge que l’acompanya, un llúpol endimoniat, també ens indica clarament cap on anirà el tast d’avui. Un tast que apunta a gustos forts, amb cos i presència.

Ens servim doncs una cervesa que ens dona una imatge interessant i acurada. Observem una escuma moderada, de color veig, que puja amb poca força i acompanyada d’una bombolla petita i poc pressent. El color de la cervesa és fosca, ataronjada, ambre amb tocs marrons. És totalment translúcida, ens mostra un cos clar i net.

En olorar-la, ens mostra un sorprenent aroma de malta, de malta i de malta... i ens sorprèn, perquè esperàvem un cop fort de l’aroma dels llúpols. Tot i així, és cert que, amb poc esforç, podem copsar l’aroma del llúpol, així com tocs cítrics, i un punt de caramel. No deixa de sorprendre’ns però, que per sobre d’aquesta amalgama de gustos que ens deixa una sensació de xarop, distingir tan clarament l’aroma característic de la malta.

En boca notem una barreja interessant de gustos, un punt amarg del llúpol i la presència de maltes torrefactes que hi donen tocs de cafè, de xocolates, de torrat... Ens queda la sensació final de la llengua eixuta, aspre, sense ser empallegosa (tot i l’aroma a xarop). Ens deixa un bon gust de boca, pressent i persistent... té un bon cos!

Acabant el tast i gaudint la cervesa ens acompanya un altre cop bona música, The Who, amb la música que utilitzen en algun dels CSIs. I mentre juguem a esbrinar a quin CSI pertany la cançó, comentem que algun programador televisiu sabia què anàvem a tastar, doncs trobem un encert el maridatge.

Us deixem amb The Who i una juguesca. Ah! I no si val fer trampes. Qui encerti a quin CSI correspon cada cançó, només escoltant la canço, serà obsequiat amb una HopDevil Ale!

The Drums - Portamento (2011)

Superar la barrera del primer disc no deu ser fàcil, exemples de grups que no ho han fet n’hi ha molts, que aquest primer treball compti amb un hit mediàtic com “Let’s Go Surfing” no deu ajudar gaire. El primer contacte va ser recelós, bons nois, fent indie-pop fàcil per agradar a tothom i amb un hit que sona a tot arreu. No trobo que n’hi hagi per tant, mmmm, seran molt bons (tal com resen tots els experts), però em sembla que no m’interessa, ja estic fart de caure en el comprar per comprar. Doncs hi he caigut, m’hi he resistit, ho haig de reconèixer, però aquest segon treball m’ha convençut. Podien haver triat el camí fàcil, tirar de la beta de l’àlbum insuls i més comercial amb una cançoneta que està bé, però no. Més tranquil, més intimista, més a la penombra, ens proposen un treball on valorem totes les cançons per igual, i on el conjunt guanya, guanya cos, guanya profunditat, i guanya a cada escolta. Un d’aquest àlbums en que, quan al cap de l’any repasses les adquisicions anuals, el poses a la pila d’Aquests si!

http://thedrums.com

Winterkoninkske

Bèlgica, 13º
Brouwerij Kerkom

Observant l’etiqueta de la cervesa que avui ens ocupa, ens trobem tres termes que ens situaran ràpidament, que la defineixen de forma breu i senzilla. Ú, es defineix com una Grand Cru, és a dir, una cervesa intencionadament més cuidada, més treballada. Des de Kerkom ens informen que aquesta serà una de les més elaborades de la seva gama. Dos, el seu nom ens diu que és una cervesa d’hivern, és a dir, una cervesa pensada per a moments especials. Solen estar fetes amb més maltes i sobretot jugant molt amb les especies o els condiments. És la cervesa que feien a les cerveseres belgues per acabar la temporada i normalment eren pel consum de la gent de la pròpia cervesera. I tres, es defineix com a “extra strong dark beer”, és a dir, una cervesa fosca, forta. En definitiva, estem davant d’un producte especiat i especial.

Amb aquestes expectatives, ens servim una cervesa que se’ns mostra fosca, molt fosca, però sense arribar a ser negra. Podríem parlar d’un color de caramel cremat, ens recorda al sucre cremat dels flams de la iaia. L’escuma és molt poc pressent, puja poc i desapareix ràpidament per deixar-nos un tel lleuger. L’aroma, tal com ens apunta l’etiqueta, és complexa. Podem copsar-hi traces de regalèssia, la dolçor del caramel, i els aromes d’herbes i maltes. És un aroma suau, on res destaca per sobre de la resta. Tot i la complexitat, no ens dóna un cop fort a les narius, sinó que ens les omple d’una agradable flaire.

El gust segueix la línia de la complexitat aromàtica, ens sorprèn amb les seves diferents notes; per una banda un punt de dolçor, com empallegosa, però també hi trobarem l’amargor dels llúpols i la frescor de les herbes. També ens sorprèn un toc sec, i la consistència de l’alcohol, avui no podem dir que passa desapercebut, podem notar la sequedat alcohòlica que solem trobar en els whiskys. Podem dir que “rasca”. És una bona cervesa, complexa en gust i aroma, però compensada. A mesura que guanya en temperatura guanya en cos, es suavitza, es transforma en un licor de postres, com una ratafia. Al natural, guanya en aroma i en gust.

The House of the Rising Sun (1964)

Sovint arribo a casa i m’atabalo. En arribar em disposo, “estranyament decidit”, a posar música, però romanc badoc i abstret davant la prestatgeria de cd’s. Com de costum, no estic prou inspirat com per trobar el que em ve de gust. La meva innata i crònica indecisió per a decidir la més senzilla de les opcions davant qualsevol quotidiana i simple situació em manté dret, clavat a terra davant la prestatgeria. Des de fa un temps ençà, soc capaç de superar aquest col·lapse gràcies a una petita maquina, una petita maquina on hi tinc emmagatzemada digitalment part de la meva música. Aquest aparell és capaç de triar aleatòriament enlloc meu durant hores sense parar, però de cop, clic, sé exactament el que vull. Obtinc l’inesperat plaer de poder escoltar tot un àlbum sencer, d’escoltar un gran disc, no només una gran cançó, sinó una darrere una altra. He tret la pols als vinils i en poso un. Sonen les cançons, la pols les ha deixat en el mateix lloc, quan s’acaba una, dins el meu cap ja sona la següent, i cada cop ho veig més clar. Com el que us recomano avui. Encara guardo aquest “The House of the Rising Sun” (1964), no és precisament un àlbum, doncs més aviat és un recull de les seves primeres gravacions, l’amateurisme, el desvergonyiment i la visceralitat que es respirar en cada una de les seves cançons ha fet que per a mi hagi sigut i sigui el primer àlbum de The Animals. Permeteu-me. Bestial! La força d’aquest vinil em serveix per donar les gràcies per triplicat. Gràcies al vinil. Gràcies a The Animals, a Eric Burdon i a tota la música dels anys 60. I gràcies a en Llorenç per comprar-lo. I pel clic, gràcies Kiko!

Potser hauria d'haver posat una altre canço, ja que The Animals era més que The House of the Rising Sun, i "The House of the Rising Sun" (1964) era més que The House of the Rising Sun, però bè, un, és com més.

Nøgne 500 IPA

Noruega 10º

Quan vam fer el tast de la cervesa Yeti, us vam comentar el bon gust que hi havia a la cort del Tsar de Rússia per cert tipus de cervesa, aquest fet, diguem-ne capritxós, donà lloc a un nou tipus de cervesa i a una nova manera de definir certs tipus de cervesa. Aquí, per exemple, ens trobem amb una cervesa definida per Nøgne com una Imperial Doble IPA. Ens trobem doncs amb una cervesa fosca i amarga. El gust del Tsar, va fer que la graduació alcohòlica de la cervesa augmentés, la qual cosa evitava la congelació en el trajecte per aquelles fredes terres. Alhora, el procés de les IPAs, que garanteix una millor conservació, suposa una major carrega de llúpol, o sigui més amargor.

En aquest cas el que ens sorprèn, i potser no hauria de ser així, és la procedència. Tastem una cervesa nòrdica, concretament del sud de Noruega. I no ens hauria de sorprendre, ja que, tot i que estem acostumats a buscar cerveses a països de llarga tradició cervesera com Bèlgica, Anglaterra, Alemanya, Txèquia... ens han començat a ensenyar que hi ha grans cerveseres arreu del món, i aquesta n’és un bon exemple.

Ens posen una cervesa amb una molt bona imatge, rogenca, amb un color com si fos de grosella o robí. Amb un roig fosc com si fos un caramel envellit en barrica. L’escuma és espessa, de color blanc, però d’un blanc trencat amb un lleuger to veig. Inicialment ens ofereix un gruix d’un centímetre que es reduirà fins a mostrar un petit tel superficial. L’aroma ens ofereix una olor compensada, en que podem localitzar les traces de malta i de llúpol per igual.

En boca és una cervesa amb una molt bona presència, notem l’amargor clàssica d’aquest tipus de cervesa, però també podem copsar gustos intensament afruitats i amb un regust final picant, o dolçament amarg. L’alcohol està molt ben integrat, és nota i cal vigilar-lo, ja que amb un parell de copes pots quedar ben servit.

Volem destacar la forma acurada de treballar d’aquesta casa. El producte final és mostra amb un cos, amb una presència que ens acompanyarà de forma interessant durant tot el vespre. Nøgne és una gran cervesera, on tots i cada un dels seus productes té una qualitat indiscutible. Celebrem-ho doncs! Tant de bo tots els capricis del Tsar haguessin sigut així.

No Age - Everything in Between (2010)

Vaig néixer musicalment escoltant la música que hi havia a casa, suposo que com tothom, recordo clarament que hi va haver un moment en que vaig començar a investigar per lliure, suposo que també com tothom. Aquest atreviment adolescent semblava senzill i divertit, però aviat vaig entendre que no seria una tasca fàcil. Tenia pel davant tot un món musical per descobrir, i amb el neguit i les ganes de devorar tot allò que es podés escoltar vaig començar a adquirir la meva discografia vital. Tanmateix però tampoc volia perdre el temps amb futileses. Entre amics, coneguts, botiguers i crítics musicals hi havia tot un munt de perills pel mig. I va ser aleshores quan, entre d’altres coses, em vaig començar a adonar que hi havia un tipus de musica d’entrada difícil. Que així com hi havia música que guanyava a cada escolta, hi havia música que necessitava un esforç per part meva. Fins aleshores tot havia sigut fàcil, diguéssim que no hi havia hagut l’oportunitat d’enfrontar-me a musica diguem-ne, complexa. El primer record que tinc en aquest sentit fou ”Electric Ladyland” (1968) de Jimmy Hendrix, també recordo que l’esforç va valer la pena, ja que més tard seria aquest tipus de música la que al final m’acabaria acompanyant per sempre. No Age podria entrar dins d’aquest grup, aquest “Everything in Between” (2010), és un d’aquests àlbums en que l’esforç, la ment oberta i la paciència suficient et fan descobrir el bon saber fer de Randy Randall guitarra i Dean Allen Spunt bateria i veu. Pop poderós, rabiós, sorollós, directe com un cop de puny, com un roc, però també amb melodies enormes i inesgotables, que creixen a cada escolta, enormes i inesgotables com la de Depletion.

400 Pounds Monkey IPA

EEUU, 7º

Un cop feta la tria d’aquesta setmana, ens fixem amb el nom de la casa cervesera que fa la cervesa que avui ens ocupa, la Left Hand Brewing Company, és a dir, la Cervesera de la mà esquerra. El logo ens mostra el palmell d’una mà esquerra roja. Haurem d’investigar el motiu d’aquest nom, ja que a nosaltres, venint d’on ve, si més no ens sobte. Es ben sabut que els Estats Units d’Amèrica és un país molt gran, i com bé ens han anat mostrant els amics del The Drunk Monk, no totes les cerveses d’allà son la Budweiser o la Duff (que a més a més no és fa allà), sinó que hi ha tot un mar de cases amb una qualitat que poc tenen d’envejar a les cerveses belgues. Per tant, el nom de la cervesera, ens fa suposar, at the moment, que als Estats Units d’Amèrica no tots són ianquis capitalistes.

Ens servim doncs una cervesa de Colorado, és a dir del ben mig dels EEUU. Segons trobem a la seva pàgina web, ells mateixos diuen: “We use hops of a different color, earthy and herbal, well-balanced by bready malt. The result? An English-style IPA that separates itself from the ubiquitous bunch. Cartloads of bitter monkeys flinging wasteful amounts of bananas into the jungle . . .we're so done with that”.Traduït pel nostre anglès macarrònic: Per què el món necessita un altre IPA? Nosaltres fem servir llúpols d'un color diferent, terra i herbes, tot ben equilibrat per la malta. El resultat? Una IPA d'estil anglès que es diferent de la resta. Traduïm només una part, ja que prou feina hem tingut per arribar fins aquí, si algú s’ofereix a traduir la resta, ben vingut serà.

I la veritat sigui dita, en certa mesura té un tret personal, un caràcter propi. Quan la posem a la copa observem una cervesa clara, d’un color groc apagat, com de palla molt clar, i alhora es mostra tèrbola. L’escuma puja blanca i cremosa, provocada per una bombolla discreta que es desfà ràpidament. L’aroma és molt fresc, amb un fons d’herbes o floral. Es nota un toc dolç, com de xarop, o de mel. A la boca ens mostrarà una amargor suau, compensada, equilibrada. Aquesta amargor marca l’entrada, però acaba difuminant-se, enganxant-se dins del nostre paladar i mantenint-se pressent a la nostra boca molta estona. Constatem també, que té un punt dolç que contrasta amb l’amargor que li han donat els llúpols, i que també notem la presència d’un toc cítric.

Han fet una IPA molt compensada i equilibrada, en que tot té un punt mesurat, en la qual notem la presència dels diferents ingredients sense destacar cap d’ells amb força. Aquest equilibri i aquesta mesura es contraposa amb el disseny de la seva etiqueta, la trobem divertida, però en comparació amb el contingut, el continent es mostra eixelebrat, desmesurat, i en part histriònic. És el punt boig de la cervesa? O ens hem perdut alguna cosa?

The Black Keys - Brothers (2010)

Haig de reconèixer que des d’un bon principi m’hi vaig resistitr, suposo que tothom té les seves manies, dèries i prejudicis. Hi ha productes que te’ls presenten descaradament com el hype del moment, com música de consum ràpid que t’engreixa les oïdes. Aquest producte, al cap i a la fi queda aparcat en un racó de la prestatgeria de casa teva ocupant un espai vital que només es mereixen certs àlbums imprescindibles. Al llarg del temps acabes acumulant tota una sèrie d’àlbums insubstancials que només fan que ocupar espai. Des de fa uns quants anys intento no acumular aquest tipus de música i a la mínima que m’oloro un bluf no el compro. Tot i així, sempre es cometen erros, tanmateix però, avui amb l’ajuda de certs programes on-line per escoltar música és més difícil caure en aquest “error”. Incrèdul i poc convençut vaig començar endinsant-me a “Brothers”, i haig d’acabar reconeixent que ha acabat per convencem. Patrick Carney, bateria i Dan Auerbach guitarra, se’ns presenten cools, crus, descarnats, austers, bàsics, amb reminiscències al blues, al rock dels 60’s. Aquest afany per recuperar el passat pot arribar a caure en quelcom patètic, però aquí se’n surten prou bé d’aquest viatge d’anada i tornada per deixar-te un recull de cançons que enganxen i perduren per sobre de qualsevol hype.

S’anomena hype (de l’anglès hyperbole) a un producte mediàtic – grup de música, pel·lícula o artista – que ha tingut una sobre-cobertura per part de la premsa o una excessiva publicitat, obtenint d’aquesta manera una popularitat altíssima independentment de la qualitat del producte. En termes de moda, un hype és un producte que aspira a tenir qualsevol empresa per crear tendència i generar una necessitat.

Així molt millor! Salut, cervesa i música!