Vampire Weekend - Vampire Weekend (2008)

Vampire Weekend és un d’aquests grups nous, d’èxit espectacular que pugen com l’escuma, ben situats a les llistes i amb bones critiques. Nois ben plantats de classe mitja, guapos, encantadors, atractius, bon jans que mai han trencat un plat, d’aspecte correcte, ben pentinats, ben vestits i polits. Uix! així d’entrada, tira una mica d’esquenes, però com no vull perdre’m ni una, els hi pares orella.

Procedents de Nova York, practiquen una música alegre, divertida, saltarina, un pèl esbojarrada i segons ells mateixos reconeixen, influenciats per la música popular africana. Realment, a la cançó “Cape Cod Kwassa Kwassa”, aquest característic ritme de guitarra, amb aquesta peculiar percussió acompanyada amb aquests teclats tan ben posats i de tocs exòtics, poden arribar a recordar en algun moment, el què feia Paul Simon amb el seu “Graceland”, sense, ni de bon tros, arribar a ser el mateix.

De totes maneres, aquests prejudicis generats per aquest èxit desmesurat i sobrevalorat que d’entrada et pot fer apartar l’orella s’esvaeixen, la ingenuïtat i l’empenta que desprenen guanyen i t’encomanen a saltar amb ells. Un cop escoltat el conjunt en profunditat, trobes cançons no tant atractives, per exòtiques, o sense tantes parafernàlies, i te n’adones que també saben fer bones cançons, fora del, "que guays que són". No deixa de ser curiós que la cançó que més m’agrada, no tingui res a veure amb tota la resta de l’àlbum. O si?

"I Stand Corrected", de totes maneres val la pena donar un cop d'ull a la resta de videos.

www.vampireweekend.com

Oude Geuze Vieille

Bèlgica, 6º

Tot i que la nostra cerveseria de capçalera tanca durant tres setmanes, el nostre blog no. Aquesta és la raó, entre d'altres, per la qual el dijous vam anar a l'Sven. Per endur-nos reserves per aquesta dura, freda, llarga travessa d'hivern i poder seguir gaudint de bones cerveses al llarg d'aquests dies. Una altra raó, era fer el tast de la setmana. I la darrera era, que aquest dijous l'Sven obsequiava amb dos tiradors als seus clients per convidar-los a una copa de cervesa. Ja al final de la nit, en un atac de generositat, va repartir una botella de ¾ per taula. Gràcies!

És l'últim dia abans de vacances a Ca l'Sven, es respira un ambient distès i festiu, per tant la cata es presenta difícil. Així que, per fer-ho senzill, anem a una cervesa complexa. Comencem esvarats, caòtics, desordenats, tenim ganes de unir-nos a la festa i ens precipitem. Per tant, intentem establir un ordre de cata, que a més a més ens serveixi per sempre. Bombolla. Escuma. Color. Olor. Gust.

Avui hem triat una cervesa complexa, complexa per diversos motius. Per una banda pel procés d’elaboració de la pròpia cervesa, i per l’altre, pel fet que és una cervesa amb molts detractors, és d’aquelles que, t’agraden o les detestes.

El procés d'elaboració d’aquest tipus de cervesa, elaborada a la vall del Zenne, al nord de Bruseles, és de fermentació espontània. És a dir, un cop tenim el most, es situa en unes grans piscines de poca alçada, aproximadament un pam, que estan a la part més elevada de les breweries. S’obren les finestres de bat a bat, per tal que un tipus de llevat que està en l’aire, actuï sobre el preuat líquid per iniciar el procés de fermentació. Aquest procés, contrasta amb els procediments més tradicionals, que intenten evitar el contacte de la cervesa amb l'aire el màxim possible. Sobretot en el moment de la fermentació, per tal d’evitar la contaminació que li pot donar gustos i aromes no desitjats. Per tant, no ens hem de sorprendre, si mai visitem una d’aquestes cerveseres, de trobar-nos amb un espai deixat i brut. No fos cas, que al fer neteja, modifiquessin les condicions de la seva producció.

Procedim a obrir-la. El tap ens sorprèn, és un tap tipus botella de cava. Aquí ja veiem que no estem davant d'una cervesa normal. Podem observar una cervesa molt efervescent, amb una bombolla gran i una escuma blanca. Una escuma que puja rabiosa i que podem trobar fins a cert punt exagerada, però que desapareix ràpidament fins a quedar en res. El color és de palla, molt groguenc, molt clar. Deixa passar la llum, és molt transparent, però al mateix temps tèrbola, com bruta. Algú podria dir, orina?

La cervesa ens segueix entrant amb força quan la flairem. Trobem un olor agressiu molt característic d’aquestes cerveses, és afruitat, és àcid, és agre, algú podria dir, vomit?

Aquest olor tant característic li dona el procés de fermentació espontània. En certa mesura ens pot recordar a la sidra. Aquests tipus de cerveses, sens dubte, les podem reconèixer a ulls clucs només pel seu aroma.

Quan ens la portem a la boca segueix sent especial, això si que ho té, no enganya. Té un gust salvatge, és àcida, agre i és en aquest moments quan els adjectius prenen més duresa i es tornen desagradables. Trobem una cervesa feréstega, que està més propera a una sidra que al que entenem per una cervesa tradicional. Observem que aquesta cervesa ens dona uns adjectius molt durs, que ens conviden més a fugir d’ella que a tastar-la. Tot i així ens i llencem. Llavors és, quan ens adonem que és especial, que agrada o no. Nosaltres ens hi hem acabat acostumant i ens ha agradat. No és una cervesa per a cada dia, però si que hi ha un dia per aquesta cervesa. Ens queda un repte, estem d'acord que podria ser una cervesa per a fer bons maridatges, amb què la podríem maridar? Apostem per alguna cosa dolça, potser el Silk danès (arengada confitada) o un codonyat amb formatge.

Hem sigut durs amb ella. Ha sigut com un combat. Ella ens donava una coça a la boca i nosaltres ens hi tornaven amb qualsevol improperi. Acabem resolent, un altre gran invent la fermentació espontània. Aquest tipus d'elaboració tant característic la fa única, segur que hi tornarem.

Publicat per Moisès i Joan

Geneva - Further (1997)

Geneva va ser un grup de recorregut efímer, com molts altres, però sempre que escolto “Further”, encara incomprensible a qualsevol raonament, no entenc el perquè d'aquest fet. El grup neix dins l’escena britànica dels noranta, quan l’invent del Britpop començava a decaure, això i d’altres aspectes, com problemes amb la discogràfica, desencadenaren en un final sobtat. La veu alta i enèrgica del seu cantant Andrew Montgomery, que recordava pel seu toc agut a la de Brett Anderson de Suede, arribant a ser potser massa estrident, no va aguantar les comparacions existents.

Per altra banda, tot i ser, d’Aberdeen, Escòcia, entraven dins del concepte i del tarannà típic dels grups britànics. Per tant, encaixaven bé dins l’escena musical del moment, amb un pop-rock fosc, melancòlic i amb un punt de força elèctrica amb unes guitarres contundents. Creant un disc plegat de bones cançons on es fa difícil desprendre’s d’una. Tingueren els mitjans a favor seu, però tingueren una rebuda més aviat freda per part del públic. Tot i tenir aquest poc èxit de públic, el fet de tenir bones critiques per part de la premsa britànica, els hi va valer una segona oportunitat per part de la discogràfica. Després de més d’un any de discussions amb el segell discogràfic, va arribar aquesta segona oportunitat donant lloc a un nou àlbum. Aquest segon disc va sortir al mercat l’any 2000, poc després, aquell mateix any, es separaren.

Us deixo amb "No One Speaks".

Official archive site

Pannepot 2009

Bèlgica, 10º

Aquesta setmana hem hagut de fer el tast fora del nostre habitat natural. Un concert i d’altres activitats, han fet que haguéssim de modificar la nostre rutina setmanal dels divendres al Drunk Monk. Hem sigut previsors i farem el tast a casa, sent sincers, hem de confessar que no és el mateix. Bé, finalment triem entre les que tenim a la nostre nevera, els estruços que surten a l’escut de l’etiqueta ens criden l’atenció. Segurament és el que fa que ens decantem per la Pannepot. Ens preguntem. Hi ha estruços a Bèlgica? Reflexionem. Potser després ho esbrinarem.

La repartim en dues copes, observem al servi-la que en la darrera copa hi resta un cert pòsit. Pot generar un mica d’angúnia, i segurament el mestre cerveser de la Pannepot prefereix que ho deixem a l’ampolla per no emmascarar el gust real que ens vol mostrar. De totes maneres, aquest pòsit, a molts cervesers els agrada, ja que pot donar més intensitat. Fins i tot, es diu que és bo per la salut, al trobar-s’hi concentrat una bona quantitat de vitamina B.

Tenim ganes de tastar-la, ja que visualment ens resulta atractiva, abans d’arribar a la boca ens entra pels narius, amb olors torrefactes, cafè, maltes i alguna espècia que no reconeixem d’entrada. La cervesa té una escuma poc densa, fosca, torrada, interessant i volàtil. Té un color molt fosc, sense arribar a ser negre, i completament opaca. L’aparença és com si ens hem servit un cafè americà.

Aquesta olor ens segueix atraient, fins a gaudir-la amb tota la seva força a la boca. El primer glop es fa notar amb un gust especiat, amb un regust a cafè i un punt amarg al final. Xerrem una estona abans de seguir bevent, quan hi tornem ens adonem que la cervesa millora, ara hi trobem més sabors, ens sembla notar les maltes torrefactes, un punt de regalèssia, un amargor i un punt aspre final que se’ns queda persistent a la llengua.

Busquem la carta de l’Sven a internet. Hi ha quelcom que ens sorprèn, diu que hi podem trobar vainilla, però nosaltres no l’hi sabem trobar. Potser ens l’està fotent o potser no tenim el nas prou fi. El que si és cert, és que l’Sven parla de la Pannapot 2005 i nosaltres tastem la 2009. Això crea un altre tema de debat. Pot canviar tant una cervesa d’un any a un altre? D’entrada trobem curiós que les cerveses datin les anyades com si d’un vi es tractés. Estrella Damm Gran Reserva ’08. No hi estem acostumats, però és raonable, si l’elaboració és similar a la del vi, per artesanal, és normal que diferenciïn les anyades. A més a més, pot ser que el canvi sigui buscat. És a dir, que a la del ’05 i hagi vainilla i a la del ’09 no. Ho consultarem.

En definitiva creiem que l’hem encertada, una bona cervesa que ens ha acompanyat una bona estona, deixant un bon regust de boca que ens farà recordar-la més enllà del moment de veure-la. Li haurem de donar les gràcies als estruços?

Publicat per Moisès i Joan

Janell Monáe - The Archandroid (2010)

De tant en tant irromp en l’ensopit panorama actual de la música de masses quelcom nou, fresc, engrescador, que s’enfronta a la gran maquinaria de l’estil únic, del si no ets dels nostres aquí no hi pintes res. Potser convertir-se en una diva MTV, un producte de grans vendes, estil Beyonce, Britney Spears o qualsevol altre producte global per vendre milions d’àlbums o convertir-se en un fenomen de masses, no sigui el principal objectiu de Janelle. Tan de bo sigui així, tot i que pinta que grans discogràfiques i mitjans voldran un tros del patis.

Janelle es mou entre diferents estils i registres per crear un àlbum que t’excita, t’enlluerna i t’encisa com cant de sirenes. “The Archandroid” són les Suites II i III de quatre, que formen part d’una obra conceptual, Metròpolis. L’amplia gamma de fonts musicals i cinematogràfiques en les que s’inspira fa que l’excés, l’ambició, la sofisticació i d’altres qualificatius es puguin tornar en contra seva, però el que no se li pot negar, és la seva valentia, i que a pesar del perill de perdre’s en el concepte t’acaba enganxant.

Tant de bo no perdi mai les ganes de lluitar per defensar la seva forma de veure el món. Tant de bo se’n surti.

Us deixo amb “Tightrope”. Com podeu comprovar, a més a més sap ballar.

jmonae.com

Troubadour Magma

Bèlgica, 9º

Aquesta setmana teníem ganes de xerrar una estona sobre el llúpol. Després de revisar la nevera del monjo i posar sobre la taula diverses opcions, algunes belgues, algunes que no ho són, algunes IPA, i algunes finalitzades amb Dry Hooping... al final em decidit provar-ne una que no hem tastat mai...

Comencem pel principi, el motiu de la nostra tria, el llúpol. Aquest és un dels quatre ingredients imprescindibles, que juntament amb l’aigua, la malta i el llevat, formen part de la recepta de la poció màgica.

El llúpol és una planta que es comença a introduir dins la cervesa cap el segle VII, però fins el segle XV no se’n fa un ús generalitzat. És quan es descobreix, que a més a més de ser un bon condiment per la cervesa, té unes grans propietats com a conservant. D’aquesta planta en farem servir la flor, secant-la i introduint-la en el moment de l’ebullició del most. Al fer-ho en moments diferents, ens aportarà amargor, gustos i aroma. A part de ser un bon filtrant natural, aporta consistència a l’escuma i és un bon conservant... També se li reconeixen certes propietats narcòtiques, de fet, de qui hem sentit a parlar més, és del seu cosí germà, el cànem. En definitiva, un element certament imprescindible!

Anem a per la cervesa i la posem a la copa. Ens mostra una escuma densa i generosa que ens aguantarà un dit de gruix molta estona sense baixar. És una escuma amb un lleuger toc beix i amb un aspecte similar al de la nata muntada. La cervesa és translúcida, deixa passar la llum d’una forma tènue, en part degut a la terbolesa que ens mostra. El color és de mel, un daurat apagat. D’entrada tot això li dona un aspecte imponent i espectacular. Promet!

En apropar la copa al nas, de seguida descobrim l’olor del llúpol, aquest aroma encisador que ens convida a beure. Aquest aroma de llúpol està aguditzat per la forma en que s’ha fet l’última introducció de les seves flors (el Dry Hooping, algun dia en parlarem), la qual cosa fa que s’accentuï amb força la seva atraient flaire. En boca l’escuma desapareix amb delicadesa i subtilment, per deixar que gaudim del gust equilibrat que ens envaeix. Tanmateix la força aromàtica del llúpol no es converteix en una amargor agressiva, sinó que combina perfectament amb les maltes. Deixa un paladar final que es manté suau, elegant i que entra perillosament, tenint en compte els graus que té.

Tant xerrar ens ha fet descobrir un element més d’aquesta cervesa. És una d’aquelles que guanya amb el seu lent procés d’adaptació a la temperatura ambient. En definitiva ens ha agradat, segur que hi tornarem... potser no tardarem gaire. La sensació final és d’una molt bona cervesa... més ben dit, una molt bona CERVESA...llúpol, llúpol, llúpol, llúpol...quin descobriment!

Un cop hem acabat, per curiositat, donem un cop d’ull a la carta de l’Sven. Allà observem, que en el seu moment, aquesta cervesa va obtenir el premi a la millor IPA belga. Les cerveses Indian Pale Ale (IPA), és van desenvolupar per a ser consumides pels soldats en les colònies angleses. Aquestes cerveses havien de suportar llargs viatges de diversos mesos, per això, es van treballar amb una carrega superior de llúpol i utilitzant la tècnica del Dry hopping. Això, els va permetre crear cerveses que aguantaven el viatge fins a les colònies... Sent com som, absolutament anti-imperialistes, no deixem de treure mèrit i reconèixer dos grans descobriments per part de l’imperi, les IPA i els Gin-Tònics! Que la força us acompanyi!

Publicat per Moisès i Joan

Elliott Smith - XO (1998)

Elliot Smith, és un d’aquest autors que d’entrada poden passar desapercebuts, però, poc a poc, va produint una gruix musical al qual finalment has de parar orella. Una infància dura, perseguit per depressions i la drogoaddicció, temes que sovint podem trobar a les seves cançons, fan que esdevingui un d’aquests personatges turmentats i maleïts de la música.

D’aparença poc atractiva, de semblant tímid i trist, et captiva per la seva fragilitat i la melancolia de les seves cançons pop, d’estructura senzilla i melodies punyents cantades sense contemplacions.

Multi-instrumentista de veu suau i dolça, crea les cançons a través de petites histories, convertint-les en precioses joies fràgils, que et colpeixen per la seva força emocional. Després d’uns quants àlbums, arriba “Either/Or”, confirmant la innegable qualitat d’aquest artista. Ni l’èxit de “Miss Missery” guanyadora de l’Oscar a la millor cançó per a la pel·lícula “El indomable Will Hunting”, aparta a Elliot del seu camí, temptat per les grans discogràfiques, segueix creant a un alt nivell, sense deixar-se corrompre per la temptació de grans produccions o les grans vendes, creant “XO” i “Figure 8”, un altre dels seus millors àlbums.

En definitiva, un d'aquest personatges solitaris, envoltat de misteri i tragèdia fins el dia de la seva mort. El 2003, a l'edat de 34 anys, se'l va trobar a casa seva, mort de dos punyalades al pit, aparentment auto-infligides. Alguns us preguntareu, cal parlar d'aquestes coses, doncs si, encara que només sigui per recordar que gran era.

Us deixo amb Waltz #2 (Xo). No hace falta decir nada mas.

SweetAdeline.net

Slaapmutske Triple

Bèlgica, 8,1º

Aquesta setmana busquem una cervesa de triple fermentació. Estem una estona davant les neveres mirant de triar entre les que ens agraden més, després que l'Sven ens proposa diverses opcions fem cas al mestre i ens quedem amb Slaapmutske. Aquesta cervesa pertany a una mico-cerveseria ubicada a la ciutat de Melle i que va començar les seves produccions el 1992 de la mà de Dany de Smet.

Abans de comentar res de la cervesa, i com que hem aconseguit “la Bíblia”, un apunt sobre el que podem esperar. La triple va ser una cervesa desenvolupada per monjos trapistes que es varen refugiar a Bèlgica desprès de la revolució francesa. És una cervesa complexa, tant pel que fa a l’aroma com al gust. La carbonatació sol ser alta i té un final sec, això és el que les fa tant refrescants. Cal anar amb compte ja que sol ser un tipus de cervesa que dissimula molt bé l’alcohol que porten. (extret del llibre “La Cerveza, poesía líquida” d’Steve Huxley).

Ara si, comencem, posem la cervesa a la copa. D’entrada ens dona una escuma raonable, és a dir, amb quantitat i consistència, aquesta és manté a la copa, fent un lent procés de reducció. L’escuma no desapareix completament, deixa una petja sobre la cervesa i al voltant del vidre de la copa.

Mentre comentem la cervesa entrem en el debat de cada setmana... l’etiqueta, però decidim deixar-ho estar. Estem d'acord, però, que si cal comentar que l’ampolla és la típica de la cervesa belga. Fosca per no deixar que la llum afecti al preuat líquid, de forma rabassuda i amb corbes, que si no recordem malament, és per un motiu pràctic d’emmagatzematge de la cervesa.

El color de la cervesa és daurat, tot i ser certament translúcida té un toc tèrbol. Un cop la tastem destaca el seu gran equilibri, en l’aroma, en el gust i fins i tot en la relació entre aquests dos aspectes. Aquesta cervesa té un bon aroma, principalment de cereals, en que no hi destaca el llúpol i amb un retro-aroma final de mel. Aquest aroma no entra amb molta força, fet que ens permet destacar més el gust. Un cop en boca ens torna a destacar la intensitat i l’equilibri de les notes de gust, els cereals, un punt d’amargor sobretot al final. És un gust que no s'allarga però que té una essència personal i característica.

En definitiva sense ser una cervesa espectacular ens acaba deixant una molt bona sensació, comentem que és una cervesa de final rodo i potser una de les millors triples que hem tastat.

Publicat per Moisès i Joan

Josh Ritter - Golden Age Of Radio (2000)

Sovint per no pensar quina música posaré, trio l'opció aleatori en el reproductor de música, sempre que sona una cançó d'aquest disc haig de mirar de qui és, com qui no s’ho creu. Un disc que no se d’on va sortir, em sorprèn una i una altre vegada amb aquestes cançons rodones, ambles, senzilles, encertades, amb melodies agradables, lleugeres, xiuxiuejades amb un fons de guitarra senzill i delicat. Aquesta successió de bones cançons que de des de l'inici fins al final del disc, crea un disc compacte que t’acaba enganxant. El fet de descobrir-lo com per casualitat i d’anar entrant poc a poc sense fer remor, m’ha fet adonar que gran és. Per la companyia que m'ha fet i la manera com m'escolta.

Aquest disc, per mi, és un d’aquells que podríem classificar d’ocult, concepte tret del llibre de Juan Vitoria “Discos ocultos”. Una obra que quan va ser editada va passar desapercebuda, una petita obra d’art sense pretensions, sense els mitjans d’un artista consagrat. Això al llarg dels anys, és el que més m’ha anat atraient del món de la música, gaudir de l’artista en el seu estat primogènit per no trobar-lo corromput per les grans vendes i les grans discogràfiques. La qual cosa no vol dir, que no hi hagi artistes que hagin sabut sobreposar-se al seu èxit i tirar endavant una carrera coherent i digne, que n´hi ha.

Sembla, però, que si no surts a certa revista, a certa radio o a certa tv, no formis part de quelcom que mereix ser escoltat i apreciat. Hi ha discs que m’arriben a les mans sense cap més referència que la música que porten a dins o de vegades senzillament perquè m’ha agradat la portada. I em sorprenen, colant-se en el meu reproductor entre d’altres que formen part de la més selecta selecció musical de l’any, de la dècada o del segle, segons alguns. Arribats a aquest punt, puc afirmar sense cap mena de dubte, que aquest disc és un dels meus preferits dels darrers anys. Uf! Ja ho he dit.

Aquí us deixo amb el track número nou del disc "Harrisburg". No és ben bé tranquil, però bé el directe té aquestes coses.

Official website